Un punt de vista socialista
Contacte
En campanya
Combatem la crisi i les seves causes!
16 de maig, Parc de l'Estació del Nord
Aturem la jornada de 65 hores!
Cap a la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya!
Xarxes d'esquerres
Blogs socialistes al web del PSC
Xarxa de blogs socialistes
Xarxa Progressista
Socialdemocràcia.org
LasIdeas.org
Xarxa Economia Crítica
La Factoria Socialista
SPANISH, ENGLISH, FRENCH, AND GERMAN VERSION
Bitàcoles socialistes
Bitàcola d'Ignacio Escolar
Bitácora do Nordés
Bloc d'en Raimon Obiols
Bitàcola de l'Albert Aixalà
Bitàcola de na Bàrbara Alonso
Bloc de l'Enric Molas
Inquietudes
Bitàcola de na Marta Albes
Bitàcola d'en Mario Álvarez
Bitàcola d'en Xavier Amores
Bitàcola de l'Higini Clotas
Bitàcola d'en Dani Fernádez
Bitàcola d'en Joan Ferran
Bitàcola d'en Miquel Iceta
Bitàcola d'en Javier Jiménez
Bitàcola d'en Roberto Labandera
Bitàcola de l'Eduardo Madina
Bitàcola d'en Manel Mas
Bitàcola d'en Jordi Pedret
Des de 1987 (Julio)
Bitàcola d'en Cristian Rastrojo
Bitàcola d'Antoni Manchado
Bitàcola de José A.Donaire
Bitàcola d'en Ramon Bassas
Bitàcola d'en David Maldonado
Bitàcola d'Enrique Castro
Bitàcola d'en Francesc González
Bitàcola d'en Gustavo Cuadrado
Bitàcola d'en Jaume Collboni
Bitàcola de na Jessica Fillol
A las Barricadas
Bitàcola d'en José Crespín
Bitàcola d'en Pep Fèlix Ballesteros
Blog Bitxo
Bitàcola d'en Juanma Jaime
Bitàcola de na Lourdes Muñoz
Bitàcola de na Lucía Solís
Bitàcola de na Paqui Soriano
Nova Revolució
Des de Sants
La Taverna
Bitàcola de na Yolanda Vicente
Enllaços
ACSUR
AEP
AJEC
Alternative Info. Center
Apropament (Catalunya)
Apropament (Madrid)
B'Tselem (ONG Israel)
Comissions Obreres
Contra la Monarquia
David Harvey
Diari Diagonal
Die Tageszeitung (Taz)
El 75è aniversari de la IIª República
El Plural
El Socialista
El Viejo Topo
FRELIMO
Frente Farabundo Martí
Gush Shalom
Il Manifesto
Indymedia Barcelona
Internacional Socialista
Joventut Socialista de Barcelona
Joventut Socialista de Catalunya
Joventut Socialista de L'Eixample
Joventut Socialista de Sants-Montjuic
La Factoría
La Factoria Socialista
Le Monde Diplomatique
Lliga per la Laïcitat
Movimiento Renovador Sandinista
New York Times
Nodo50
Nou Cicle
OAP
Parti Socialiste (França)
Pau Ara (Israel-Palestina)
PSC
Rebelión
Refusenik (objectors Israel)
Sin Permiso
SPD
The Guardian
The Nation
The New Left Review
The New Yorker
The Socialist Worker
Unió General de Treballadors
URNG
Arxius
today
January 2010
December 2009
September 2009
August 2009
July 2009
June 2009
May 2009
April 2009
March 2009
February 2009
January 2009
December 2008
November 2008
October 2008
September 2008
August 2008
July 2008
June 2008
May 2008
April 2008
March 2008
February 2008
January 2008
December 2007
November 2007
October 2007
September 2007
August 2007
July 2007
June 2007
May 2007
April 2007
March 2007
February 2007
January 2007
December 2006
November 2006
October 2006
September 2006
August 2006
July 2006
June 2006
May 2006
April 2006
March 2006
February 2006
January 2006
December 2005
November 2005
October 2005
September 2005
August 2005
July 2005
June 2005
May 2005
April 2005
March 2005
February 2005
Categories
amèrica llatina
cites
cultura
dret
economia
europa
feminisme
historia de la jsc
humor
internacionalisme
internet
laïcitat
llibres
música
memoria historica
moviment estudiantil
pau
politica
solidaritat
tecnologia
viatges
Titulars
Qui ens enllaça?
Estem a
Navega amb Firefox!
Optimització
Optimitzat per a Netscape 7.2 i Mozilla Firefox 1.0.1
Millor visualització a 1024x768
L'article 23.4 de la Llei orgànica del Poder Judicial espanyola és molt interessant. En aquesta disposició s'hi conté un principi jurídic, el de la jurisdicció universal, en el qual dipositem molta confiança els qui creiem que s'ha de fer efectiva la predicada universalitat dels Drets Humans i evitar que quedin impunes els qui no els respecten.Des d'un punt de vista jurídic, en el camp de la justícia internacional s'han assajat dues grans vies. La primera d'elles és la que es basa en l'actuació de tribunals internacionals, que podríem encara classificar en dos grups, segons si es tracta de tribunals creats ad hoc, com puguin ser els tribunals de Núremberg, el Tribunal Penal Internacional per jutjar els crims de guerra a l'antiga Iugoeslàvia i el creat específicament per a jutjar el genocidi a Rwanda, o bé segons es tracti de tribunals que es basen en tractats internacionals que els han instituït per conèixer, en general, dels casos que entrin en les competències que se'ls assignen, com puguin ser el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia, o bé la més recent Cort Penal Internacional.
La segona gran via s'ha desenvolupat de forma relativament recent, i consisteix en el principi que propugna la competència dels tribunals penals de qualsevol Estat per investigar i conèixer dels fets que puguin ser constitutius de delictes contra el nucli dels drets fonamentals de les persones. Aquest principi, és clar, només opera si s'incorpora a un ordenament jurídic estatal en concret, i esdevé una eina més eficaç i potent contra la impunitat a mida que més països el van integrant als seus ordenaments, sense ser en absolut incompatible amb el funcionament de la Cort Penal Internacional. És, per tant, una qüestió de voluntat política dels Estats estendre la protecció universal dels Drets Humans.
Alguns Estats l'han incorporat ja. És el cas d'Espanya, com dèiem al principi d'aquesta nota, i els d'alguns Estats europeus més, destacant Bèlgica, el Regne Unit i els països escandinaus. Així, els governs que actuen amb menysteniment dels Drets Humans comencen a tèmer i a combatre tant com poden aquest principi, però sovint es veuen limitats a haver de recomanar als seus ministres, generals i soldats que no viatgin a aquests països per evitar la seva detenció i la possibilitat de ser acusats de crims de guerra o crims contra la humanitat.
Ens vàrem començar a familiaritzar amb aquest principi arrel de les actuacions de la justícia espanyola contra el dictador xilè Augusto Pinochet, però la justícia espanyola també ha actuat en els casos de la dictadura argentina o del genocidi de Rwanda, per posar alguns exemples.
Les actuals autoritats israelianes han carregat tintes contra el govern espanyol per aquesta decisió judicial, ignorant potser que, afortunadament, a Espanya, la nostra Constitució estableix de forma ben clara la separació de poders i la independència del poder judicial respecte a qualsevol altra instància de l'Estat.
Potser no veurem el dia en què els Drets Humans siguin universalment respectats, però el dia en què els qui els vulnerin no puguin moure's de casa seva sense temor a ser perseguits per la justícia podria estar més a prop, si el principi de jurisdicció universal s'estengués a tots els ordenaments jurídics dels països que es consideren democràtics.
Enviat per: FerranPedret a les 19:55 |
Enllaça | comments |
dret, politica, internacionalisme
Això és el que penso jo de la dreta italiana, tan cofoia ella, cavalcant alegrement al ritme de les ocurrències dels seus ministres, amb el primer ministre Silvio Berlusconi al capdavant de tot. Però poc li ha faltat al propi Berlusconi per pronunciar les paraules que titulen aquest comentari. Si repasseu la premsa d'aquesta setmana, veureu que, per presentar un pla de seguretat ja de per si polèmic, que preveu el desplegament de 30.000 militars als carrers del país en funcions parapolicials, a Berlusconi no se li ha acudit altra cosa que fer una de les seves habituals gracietes. Com de costum, això ha servit per posar en evidència el seu pensament extremadament reaccionari, i grollerament masclista: ha afirmat que per evitar violacions caldria posar un soldat rera cada noia guapa de les que hi ha a Itàlia, i que això resultaria pràcticament impossible. Amb aquest comentari, Berlusconi demostra que en el més profund del seu pensament creu que existeix una explicació per a la violació, que és la bellesa de la víctima, i per tant fa una intolerable traslació de la responsabilitat, de l'agressor a la víctima, que cap persona de bé pot subscriure, i que només s'explica pel masclisme que impera en el seu pensament. No cal dir que el pas lògic següent, si l'impuls del violador és haver albirat una dona guapa, és que un magistrat italià l'absolgui a la vista de l'irrefrenable desig que la bellesa ha despertat necessàriament en l'agressor, sense que aquest hagi pogut fer res per resistir-se als seus instints, i més encara si la víctima anava vestida "provocativament". Però la cosa, al meu entendre, no es limita a aquesta perversió, sinó que a més el comentari denigra el conjunt del gènere masculí, per concebir-lo com un ésser ple d'instints agressius i de possessió (i incapaç de refrenar-los). I el que encara és més greu, humilia a les víctimes d'agressions sexuals, banalitzant el seu patiment en convertir l'agressió en objecte de comicitat, i per extensió al conjunt de les dones, reduint-les a objecte de desig sexual per part dels homes. Tot plegat, extremadament greu i repugnant tenint en compte que prové del màxim responsable del govern italià.
Però tornem sobre un altre tema de l'actualitat italiana que justifica el títol que li he posat al comentari, i que també ha aparegut recentment a la nostra premsa. Fa pocs dies, i arrel d'una manifestació en suport al poble palestí, el govern italià, per boca del seu Ministre d'Interior, Roberto Maroni, ha anunciat restriccions al dret de manifestar-se. Maroni, que pertany a la xenòfoba i dretana Lega Nord, ha afirmat que "incidents com els de Milà no es poden tornar a repetir", i ha afegit que no s'autoritzaran manifestacions que es convoquin o hagin de passar per davant d'esglèsies i hipermercats. Però quins són els "incidents de Milà" als que fa referència? Doncs es refereix a que, durant una manifestació de suport a Palestina, un grup de ciutadans de religió musulmana van resar a la via pública, i que ho van fer a prop de la catedral milanesa. No va passar res més. Però algunes sensibilitats es devien mostrar escandalitzades per la gosadia.
Analitzem-ho, però, perquè la cosa és greu. En primer lloc, perquè no se'ns acudeix en què pot haver afectat a l'ordre públic que uns determinats ciutadans, en un moment d'una manifestació en què estaven expressant lliurement la seva opinió, resin durant uns instants, seguint les seves creences. I la proximitat d'un temple pertanyent a una altra confessió no sembla motiu suficient per considerar-ho ofensiu. O és que a Itàlia no són habituals (com aquí), les processons i cerimònies religioses catòliques a la via pública, que de ben segur, en algun indret, circulen pel davant de seus d'altres confessions, o bé d'organitzacions laiques, sense que ningú pretengui que resulta ofensiu?
En segon lloc, perquè la negativa a autoritzar manifestacions convocades o que hagin de passar a prop d'esglèsies suposa de facto, en un país amb tanta història i tanta penetració de la religió catòlica com és Itàlia i on l'abundància de temples en els cascs urbans és per tant molt destacable, una limitació al dret de manifestació difícilment conjugable amb els estàndards d'una societat democràtica. Els futurs convocants de manifestacions es veurien pràcticament obligats a convocar-les en polígons industrials. O no, perquè recordem que la prohibició de proximitat inclou els hipermercats, i ja se sap que aquests solen situar-se en polígons a les afores de les ciutats.
Queda clara la voluntat del ministre italià, que és el mateix que persegueix amb afany al poble gitano, contravenint tots els principis de no discriminació establerts per la UE i la pròpia constitució italiana, que és el mateix que, juntament amb Berlusconi (novament ell!), fa mofa de la greu situació que viuen els habitants de l'illa de Lampedusa i els immigrants allí retinguts: la seva voluntat és dificultar tant com sigui possible el dret de la ciutadania a manifestar-se lliurement. En prenem nota.
Això passa avui a Itàlia. Van provocant i estan encantats d'haver-se conegut. Hem d'estar alerta.
Enviat per: FerranPedret a les 09:33 |
Enllaça | comments |
politica, laïcitat, internacionalisme, feminisme
Ja fa força anys que l'escriptor en llengua alemanya Stefan Zweig va escriure el llibre que du per títol "Moments estel·lars de la humanitat" (el podeu trobar en català editat pels Quaderns Crema, i en castellà per El Acantilado), en el que descriu una sèrie de moments històrics que marquen punts d'inflexió en la llarga marxa del desenvolupament humà. En llegir-lo se'm va acudir, malgrat que jo no sóc pessimista de mena, sinó més aviat ben al contrari, que es podrien omplir inabastables pàgines amb els moments vergonyants i foscos de la humanitat. No he pogut evitar en dates recents, en què hem presenciat un d'aquests capítols d'ignomínia davant la passivitat eixordidora de la comunitat internacional, i encara ara, recordar aquest pensament fugaç. I em proposava amb aquestes ratlles endreçar un parell d'idees i explicar-me el perquè de la nostra exasperació.La història de la humanitat és plena, en un continu que gairebé no té solució de continuitat, de moments en què les pors, la cobdícia o l'afany de poder han estat la causa dels actes més cruels i brutals d'unes persones sobre les altres. Són moments en què pertànyer a la mateixa espècie que és capaç de tal barbàrie, a la mateixa espècie que els contempla indiferent, passiva i en silenci, ens omplen alhora de contrarietat, vergonya i còlera. Són moments en els quals la sorda violència dels mecanismes més o menys subtils de dominació o d'explotació que ens han acompanyat en la nostra organització social des de l'alba dels temps afloren en la seva cara més crua i sagnant, en un marasme ètic en el que reincidim una vegada i una altra.
Podríem remuntar-nos a temps remotíssims i enumerar un rere l'altre aquests moments, però no és la meva intenció ara donar forma al negatiu del llibre de Zweig, ni sabria fer-ho encara que ho volgués. A més, tristament no és ni tan sols necessari anar gaire enrere en el temps per trobar exemples abastament. Només pretenc, com deia, explicar perquè ens indigna i exaspera el que passa a Palestina, ja que encara que l'exercici d'explicació pugui semblar sobrer o fins i tot esgotador, hi ha qui ens en qüestiona les raons. I jo crec que és necessari respondre-hi no des de l'entranya, sinó reflexionant sincerament i serena.
Els qui ens hem horroritzat amb els fets recents a Palestina ens hem sentit aixi exactament pels mateixos motius pels quals sentim un profund rebuig pels moments deshumanitzadors passats o presents. Dels afusellaments de Badajoz l'any 1936 a la massacre My Lai l'any 1968, de les fosses ardeatines a Oradour-sur-Glane l'any 1944, de la matança d'obrers a Santa Maria de Iquique o la d'estudiants a Tlatelolco a l'estadi de Santiago de Chile o a l'argentina Escuela de Mecánica de la Armada, de Fal·luja a Jenín, de Srbrenica i Gorazde a Grozni, de Libèria i Sierra Leona a les esquadres de la mort d'El Salvador i Guatemala, de Darfur a Tiananmen, de l'aberració del règim dels Khmers rojos al malaltís règim de Bokassa, dels gulags a Guantànamo o Abu Ghraib, de Dachau, Treblinka, Mauthausen o Auschwitz a la revolució cultural de Mao, del genocidi armeni als gasos de Saddam sobre el Kurdistan, de les matances a l'Algèria dels 60 o dels 90 a l'apartheid sudafricà, de l'abandonament del sahrauís a la seva dissort i dels congolenys al patiment permanent a les víctimes de la Stasi, de Guernica a Coventry o Dresden, de les matances de Nanking a les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, de les platges d'Argelès a la massacre de Katyn, dels pogroms a les llei racials, tots ells no són altra cosa que alguns exemples més o menys recents dels mals que ens afecten i ens revolten.
I és així perquè no sabem fer excepcions en la nostra radical defensa dels drets humans. I és així perquè, malgrat tots els exemples anteriors i els que fins a l'extenuació podríem enumerar, nosaltres tenim plena confiança en què les persones podem i sabrem organitzar-nos per assolir una societat justa i millor, on imperi el respecte pels drets humans i les llibertats fonamentals de les persones. I és així perquè tenim molt present que aquests actes monstruosos són possibles no tant per l'acció d'homes pèrfids i bàrbars, sinó per la indiferència i el silenci de la gent de bé. I no estem disposats a callar. Enviat per: FerranPedret a les 09:58 |
Enllaça | comments |
politica, solidaritat
Decreixement avant-la-lettre?
Piotr Kropotkin (a La Conquesta del Pa,1892)
Enviat per: FerranPedret a les 13:20 |
Enllaça | comments |
cites, politica, economia, llibres
Aquest any fer aquest article que anualment faig és més complicat. Degut a la crisi l’economia es troba en primera plana i ha recuperat el protagonisme polític que mereix.
De manera que ja s’ha dit molt, per no dir tot i per tant opto per centrar les prediccions exclusivament en el terreny català:
És la clau per sortir de la crisi, és en temps de crisi quan sorgeixen les grans oportunitats i coneixent l’empresariat català, és poc probable que les oportunitats les detecti la inversió privada. És a partir de les decisions i apostes estratègiques del govern que hem de ser capaços de convertir en realitat el que fa anys es predica: Canviar l’estructura econòmica del país apostant fortament per l’economia del coneixement.
Si per fi tenim finançament, es podran tirar endavant les decisions estratègiques, de mentre, tots a aguantar el cop.
Fins i tot la manca de finançament es comença a notar en la despesa social, element clau per la cohesió com a país.
Igualment aprofito per comentar que les malnomenades inversions Zapatero dirigides als municipis, em semblen una política excessivament paternalista i la prova de la necessitat de finançament correcte per part dels municipis.
Pateix d’un excés de liquidesa enorme, desconeixem completament la seva afectació pel cas Madoff i la crisi financera mundial. La Caixa o presenta en breu un pla d’inversions i creixement ambiciós o seguirà perdent pistonada i influència en el panorama financer internacional. La Caixa té problemes però no sabem quins, mediàticament les caixes estan massa ben tractades, potser per la despesa en publicitat que fan.
El preu del metre quadrat està caient en picat. Els diaris parlen d’una caiguda del 3,2% però estic convençut que la realitat és més greu. Els pisos que canvien de mans s’escripturen entre un 20 i un 30% més barats. Els preus estan caient a un ritme del 10% semestral i el 2010 seguiran caient.
No cal ser economista per preveure el tancament d’hotels a la costa, crec però que això ha d’esdevenir en una nova política de turisme i d’ambientalització de la costa. Cal aprofitar aquesta oportunitat per regenerar espais de costa malmesos per turisme barat, reurbanitzar-los i fomentar una explotació més sostenible.
En aquest apartat he d’afegir un majúscul SI al PLA BOLONYA. És la fórmula perquè la recerca universitària es dediqui a la innovació i no només a la investigació teòrica i fonamental sense aplicació pràctica en la qualitat de vida de les persones.
I és del tot necessari que les universitats catalanes, o com a mínim, les sèries de veritat puguin constituir societats de capital risc per poder rendibilitzar la seva pròpia recerca i impulsar nova recerca.
La indústria és clau en el procés que estem vivint, ara ja no val devaluar la moneda per exportar. El sector industrial en els darrers anys s’ha aprimat força de manera que avui tenim una industria bastant competitiva.
Tot i el ERE de Nissan és important recordar que un treballador de Nissan de la Zona Franca és vuit vegades més productiu que un treballador de la Hyundai d’una fàbrica de Seul.
Ara més que mai toca exportar i anar a buscar els clients on hi hagi diners i avui els únics països amb excedent de capital de veritat són els productors de petroli.
Seguirà com sempre. Ja fa anys que en aquest país només és rendible el vi i aquells productes que subvenciona la UE. Cal tenir present però que la superfície agrària poc a poc es redueix i que de 71091 explotació el 1995 ara estem en 57000 i escaig (2005). El boom per construir ha fet mal al camp. Tot i que com diuen al Maresme “La producció de maduixots ha caigut perquè els productors s’han dedicat a cultivar pisots.”
La renda variable comença a mostrar preus interessants, no és descartable que durant el segon semestre del 2009 l’IBEX comenci a treure el nas.
Enviat per: joanriera a les 02:26 |
Enllaça | comments |
Breu anàlisi sobre el video “yes we can”
A continuació poso la petita exposició que vaig fer a “l’Obama lliçons”
En la meva exposició em vull centrar únicament en una acció de campanya, en la lectura i interpretació del vídeo clip de famosos que canten amb l’Obama el “yes we can”.
El vídeo està compost per tres elements: famosos, l’Obama i una cantarella. Però com es munta això de manera que impacti? Com es pot fer perquè superi el We are the worlddels anys vuitanta?
Si analitzem el llenguatge cinematogràfic del vídeo, veiem que és una retail·la de 103 plans mitjos curts, el mateix pla que s’utilitza en el telenotícies, un pla del tot impersonal, que se centra en la paraula i no comunica cap emoció, on el personatge només és transmissor d’alguna cosa i no és protagonista de res, no com el primer pla d’un rostre, o posem per cas el primeríssim pla d’un ull plorós. Tampoc comunica cap acció, com podria ser el pla sencer o el pla americà on veiem el personatge fent alguna cosa.
Aquí el personatge no fa res, no expressa res, només diu, per tant tota la càrrega emotiva del vídeo, que en té i molta, és en la paraula, cosa més pròpia del cinema i els guions dels anys quaranta que del món audiovisual modern.
Difícilment cap cineasta professional avui recorreria a aquest recurs, i si no fos perquè el vídeo té més de 15 milions de reproduccions al Youtube tots et dirien que és una porqueria, que hi ha mil maneres audiovisuals per expressar l’emotivitat millor que aquesta.
L’ús del blanc i negre d’ençà de la invenció del color tampoc és un recurs que s’hagi utilitzat mai precisament per vendre modernitat, emotivitat, empatia, il·lusió, i encara menys esperança.
Un cineasta recórrer al blanc i negre quan vol comunicar una certa angoixa, fredor, sobrietat, por, elegancia, distinció, mai proximitat, intriga, suspense, o quan vol expressar el passat. Segurament pocs creatius s’atrevirien a plantejar-lo en una campanya electoral, i segurament cap en positiu. Ni l’equip del Zapatero es va atrevir a fer-lo servir en el vídeo “defender la alegría” això si que s’assemblava al “we are the world we are the children”.
Però aleshores perquè el recurs blanc i negre, que indica coses contradictòries al missatge de l’Obama, aquí resulta exitós? Doncs perquè resta rellevància a la imatge i novament com en els grans guions dels anys quaranta centra l’atenció en la paraula, tota la força està suportada en la paraula, mentre que la imatge i la il·luminació només serveixen per reconèixer el rostre d’aquell famós, d’aquella actriu sexy, o del mateix Obama.
Si encarregues a un creatiu una música que qualli, que lligui amb la gent, que es posi de moda, sempre el primer que cercarà el músic creatiu serà el jingle, el jingle és la cantarella que s’enganxa, allò que genera record. Segurament tots recordem la cançoneta del PP, del chililiquatre, o una colla d’anuncis.
En canvi, en el vídeo que ens ocupa, algú podria tararejar la música? Tant si podeu com no, segurament estarem d’acord que és difícil de tararejar, fins i tot de recordar, de fet la cançó no té ni estribillo i per dotar-la d’una mica ritme es dedica a repetir sovint el “yes we can”. És una música quasi parlada, de ritme lent, una música que qualsevol publicista podria qualificar de mediocre. Però en canvi perquè funciona? Tornem al mateix perquè carrega tota la força en la paraula, reduint a la mínima expressió la resta, tot l’èmfasi està en la paraula.
I com a conclusions en plantejo dues:
Més enllà del missatge de canvi i esperança que és tant explícit en la lletra, què comunica aquest vídeo? Jo crec que comunica trascendència. Un concepte de trascendència que ens fa còmplices de quelcom important, una transcendència col·lectiva ens fa partíceps d’alguna cosa, d’una cosa que no sabem què és, però que és important i que es diu canvi.
Enviat per: joanriera a les 21:52 |
Enllaça | comments |
cultura, tecnologia, politica, música
Enviat per: JoanS a les 15:50 |
Enllaça | comments |
politica, economia
Enviat per: JoanS a les 16:24 |
Enllaça | comments |
politica
Les veus dels jueus que dissenteixen de l'actuació del govern israelià s'alcen dins i fora d'Israel. Es tracta d'una aposta valenta, ja que els que trenquen el silenci i fan un pas endavant estan significant-se públicament, i corren el risc d'ésser difamats, oprobiats i condemnats a un ostracisme absolut per els sectors més reaccionaris del sionisme. Podeu llegir un article amb dades interessants sobre el tema a l'edició d'avui del diari Público (feu clic aquí per la versió digital).
Enviat per: FerranPedret a les 09:57 |
Enllaça | comments |
politica, solidaritat, internacionalisme, pau
Desenes de milers de persones varen ocupar ahir el centre de Barcelona, en una de les manifestacions més concorregudes des de l'any 2003, per protestar contra els atacs israelians sobre la Franja de Gaza i solidaritzar-se amb el poble palestí. Tant hi fa que la xifra d'assistents proporcionada per la Guàrdia Urbana ens sembli curta, només cal veure les imatges per comprendre que una manifestació tan gran (els companys del PSC tot just començàvem a caminar a Plaça Universitat quan la capçalera arribava a la Plaça Sant Jaume), és una manifestació que cal tenir en compte.Avui, ens trobem amb l'alegria de saber que desenes de milers de persones han desfilat també pels carrers de Madrid per la mateixa causa, exigint una actitud més ferma dels governs europeus per mostrar a Israel el rebuig de la comunitat internacional a la seva política envers Palestina.
Per desgràcia, malgrat la creixent mobilització de l'opinió pública internacional, incloent-hi els manifestos signats per prestigiosos intel·lectuals jueus que han aparegut en els darrers dies, la resposta del govern israelià ha estat la d'ampliar la seva pluja de foc i plom sobre la població gazauí. La situació és especialment crua al nord de la Franja, i especialment a la ciutat de Gaza, completament encerclada per les tropes del Tsahal (exèrcit de terra d'Israel).
Malgrat tot, la UNRWA (Oficina de les Nacions Unides per als refugiats de Palestina), ha decidit tornar a dur a terme operacions humanitàries a la Franja, que havia suspès degut als atacs de l'exèrcit d'Israel sobre les seves instal·lacions i el seu personal. Diverses fonts denuncien l'ús de bombes de fòsfor blanc sobre zones urbanes (l'ús d'aquestes armes químiques en entorns urbans està prohibida), així com el llançament de bombes "de racimo" (que desprenen centenars de càpsules explosives i les disseminen per una àmplia zona), molts fragments de les quals no exploten fins al cap d'anys, i que causen víctimes bàsicament entre la població civil.
Per això serà necessari seguir mobilitzats. La pressió que exercim els pobles sobre els nostres governs és vital per trencar la soledat de Palestina. La nostra solidaritat s'ha de traduir en fets concrets dels nostres governants i en missatges clars sobre l'exigència de respecte a la legalitat internacional i el dret humanitari.
