La Diagonal: d’avinguda a passeig
Ildefons Cerdà el 1859 va ser capaç de preveure la motorització de la mobilitat de manera que va dissenyar els nostres carrers prou amples per facilitar la circulació de vehicles. Però els anys posteriors, i sobretot les dècades de la dictadura dels 60 i 70 van exagerar la mobilitat privada, contaminant i sorollosa fins extrems alarmants. 
La revolució del 600, el màrqueting i una sensació de comoditat malentesa van fer que l’Eixample s’omplís de vehicles privats. La Diagonal, concebuda com una via de comunicació interna de l’Eixample, travessant-la longitudinalment, va esdevenir en una via principal de comunicació externa des de Barcelona cap a altres poblacions.
La necessitat de facilitar vies d’accés a la ciutat a l’enorme gruix de vehicles va convertir el tram sud de la Diagonal (entre les Corts i les Glòries) en via d’accés principal a la ciutat i el tram nord (entre Glòries i el mar) en inexistent i innecessari per una ciutat pensada pel i des del cotxe. Ja el mandat passat la ciutat va recuperar completament tota la longitud de la Diagonal, tal i com l’havia pensada Cerdà sobretot en el seu tram nord, com un passeig i amb transport públic.
Ara toca doncs abordar el tram central, entre Francesc Macià i Glòries i recuperar per la ciutat, pels seus veïns de l’Eixample, Gràcia i Sant Gervasi un eix cívic, de passeig, d’esbarjo, fortament comercial, i on la convivència entre el vianant i la mobilitat rodada convisquin en equilibri, sobretot gràcies a la important presència de ser transport públic i bicicleta. 
Cerdà com socialista utòpic va dissenyar una ciutat jardí i posteriorment la ciutat es va densificar fortament, però nosaltres com a socialistes sense l’esmentat adjectiu som capaços de fer possible aquest esperit de convivència, espai públic de qualitat i equilibri de Cerdà, amb participació, i un profund acord ciutadà.
Hi ha ciutats que per reduir el nombre de cotxes al centre aposta per peatges i gravàmens fent polítiques discriminatòries sobre el transport privat, nosaltres impulsem polítiques afirmatives pel vianant impulsant a la vegada una reforma de l’espai públic necessària útil i afavoridora de la convivència.
Gangrena
En dates recents s'havia situat un escrutador focus sobre les activitats pressumptament delictives de diverses trames d'espionatge i corrupció al voltant del Partit Popular. Com si d'un complex cabdell de llana n'anèssim estirant el fil, dia rere dia anem coneixent noves trames, nous fets, nous implicats. Les investigacions judicials van estrenyent el cercle de la sospita, i cada cop més l'atenció passa a centrar-se en alguns dels principals dirigents del PP.
No obstant, el PP ha cregut veure una escletxa de llum en la foscor en la que es troba immers, i ha carregat les tintes contra el govern socialista, determinats mitjans de comunicació i determinades instàncies judicials, acusant-los de conspirar per ordir una persecució política contra el principal partit opositor. Aquesta represa de la teoría de la conspiració, que ja han provat d'usar com a espantall davant d'altres situacions que els resulten compromeses, potser haurà servit per donar un nou alè als "Peones Negros" (quin nom més sinistre, tanmateix), però no pot enganyar-nos. Potser pot provocar-los la fugaç eufòria d'haver forçat la dimissió d'un ministre de Justícia que ha estat maldestre i desencertat, però no pot evitar que ens preguntem fins on arribarà la gangrena que els afecta.
No ens resulta possible resumir aquí tot el que s'està donant a conèixer, però no ens podem estar de preguntar-nos com pot ser que, davant de l'allau de fets gravíssims que surten a la llum (molt abans de la famosa caçera, per cert), l'única cosa que preocupi a Mariano Rajoy, líder interí del PP, sigui aixecar cortines de fum. Molt més sa per la democràcia seria que el PP col·laborés en l'investigació judicial, i assumís les responsabilitats polítiques pertinents, que tindrien un ampli abast només que s'apliquessin, rebaixats a la meitat, els criteris d'exigència democràtica que ells apliquen als altres.
Els escarafalls que ha escenificat el PP, incloent-hi l'esperpèntica querella adreçada contra el jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón, per una pressumpta prevaricació, ens obliguen a fer un esforç per evitar que triomfi l'intent de desviar l'atenció en la que tan hàbil es demostra la dreta espanyola. Haurem de recordar que l'escàndol d'espionatge i contraespionatge al voltant de la Comunitat de Madrid, l'Ajuntament de Madrid i Caja Madrid, amb els interessos obscurs que s'estan coneixent aquests dies, exigirien l'assumpció de responsabilitat polítiques per part dels dirigents del PP que encapçalen les dues administracions citades. Haurem de recordar també que els diversos afers relacionats amb el cas Gürtel, o amb l'entramat d'empreses d'organització d'esdeveniments que s'estén per Madrid, la Comunitat Valenciana, i altres àmbits governats pel PP, exigiria l'assumpció de responsabilitats polítiques per qui encapçala la direcció del PP i per qui l'havia encapçalada, si hem de fer cas als fets que es van fent públics.
Avui, especialment, haurem de rescatar de l'hemeroteca les declaracions del 10 de juliol de 2008, en les quals Mariano Rajoy qualificà l'ínclit president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, com a "ciutadà i polític exemplar". Fabra, del PP, està imputat per diversos delictes, i a més és un fatxenda i un facinerós, però Rajoy no només no ha adoptat mesures, sinó que l'ha recolzat explícitament.
Avui, especialment, volem saber què n'opina Mariano Rajoy, ja que s'ha conegut que hi ha unes converses telefòniques de Fabra amb un altre càrrec del PP en què tots dos parlen de fets que serien clarament constitutius de delicte. Què hi ha de l'exministre del PP Michavila i el seus intents de cobrar 6 milions d'euros en comissions il·legals? Caldria saber fins on pensa deixar el Sr.Rajoy que arribi la gangrena al seu partit i a les institucions que governa, sense reaccionar i assumir les responsabilitats polítiques que li pertoquen. Però ja sabem que no té autoritat dins del seu partit, ja sabem què ha dit fa dos dies Rajoy, sobre possibles dimissions al PP arrel de tot el que s'està coneixent: "Depende". Sr.Rajoy, què més li cal per prendre mesures? Com li dirien els de Jarabe de Palo... ¿de qué depende?
(La primera vinyeta pertany al blog del gran ninotaire Manel Fontdevila, que les publica al diari Público. La segona, al mestre Forges, que les publica a El País)
Què fer? (i VII)
"La producció a gran escala i d'acord amb els requeriments de la ciència moderna és possible sense l'existència d'una classe de patrons que contracti a una classe de treballadors. Per donar fruit no és necessari que els mitjans de producció estiguin monopolitzats com a mitjans de dominació i explotació del treballador i, igual que el treball dels esclaus i dels serfs, el treball assalariat no és sinó una forma transitòria i inferior, destinada a desaparèixer front al treball associat realitzat amb mà decidida, ment desperta i cor alegre."
Karl Marx al discurs inaugural de l'Associació Internacional de Treballadors (1864)
Deuen ressonar encara a l'asfalt del polígon els passos lents del darrer dels que s'allunya de la porta de la fàbrica. Puc veure com si hi fos el blanc dels artells, serrats amb força els punys, la ràbia acumulant-se-li fins a fer-li un nus a la gola, fins brollar en grosses llàgrimes, camí de casa. Ha hagut de suportar la penúltima humiliació, i encara no sap com reaccionar.
Aquell matí s'havia llevat com sempre i, mig adormit, a l'autobús, havia fullejat un diari arrugat que algú havia abandonat al seient del costat. S'atansava distret a l'accés principal de la fàbrica quan s'ha adonat que alguna cosa no era a lloc, que s'hi acumulava massa gent per l'hora que era. Ja molt a prop, troba un company de taller que l'agafa pel braç i l'estira, i li llegeix als ulls la confirmació dels temors que planen fa setmanes sobre tots els companys: la fàbrica va malament, acomiaden gent. Però el company li senyala amb el dit la porta i li diu indignat que la direcció és una filla de puta, que no hi ha dret. Guardes de seguretat privats tanquen l'accés i entreguen en mà les cartes d'acomiadament als qui van arribant. No els deixen ni tan sols entrar al taller, ni acomiadar-se dels companys. Intenta passar, però un guarda li pregunta el cognom i, en respondre-li, aquest li posa a l'alçada de la cara el seu nom, ballant en l'aire del matí al temut paper. Està acomiadat. Protesta, crida, criden tots junts, prova de fer-se sentir el delegat del sindicat, però al cap del temps s'allunyen un a un els companys, i ell el darrer.
L'endemà, sense saber perquè, reprèn la rutina diària que el porta a la fàbrica. L'entrepà sota el braç, mirada baixa, fins plantar-se davant la porta que l'havia engolit dia rere dia. La dignitat ferida, la por al futur, les factures sobre la tauleta del rebedor, i un company ara i un altre després, acomiadats com ell, es sorprenen a la porta de Pirelli. No ha estat ell l'únic de venir, n'han vingut més. Tres o quatre dels 257 acomiadats el dia anterior. Marxen tots junts a casa sense comentar res. Saben que es trobaran, al sindicat i a les manifestacions, i junts provaran de lluitar pels seus llocs de treball.
El que he descrit prenent-me llicències literàries és exactament el que ha passat a la fàbrica Pirelli de Manresa. Els 257 treballadors afectats per un expedient de regulació d'ocupació han estat acomiadats d'aquesta manera. Tampoc m'he inventat que al dia següent alguns dels acomiadats van fer la ruta fins la fàbrica, encara sense poder creure el que havia passat.
El treballador en qüestió, com tots nosaltres, pot haver sentit aquests dies a la ràdio, o llegit a la premsa, les pressions de la patronal per intentar obtenir l'abaratiment de l'acomiadament i fins i tot l'acomiadament lliure. Han sentit com s'exigia moderació salarial i desregulació laboral. Les receptes de sempre per fer recaure el pes de la crisi sobre qui no ha tingut res a veure amb la seva generació: la classe treballadora. La crisi té la insospitada capacitat de dibuixar sobre els moderns vestits d'executiu bancari les cues que es dibuixaven a les velles vinyetes del Be Negre i L'Esquella de la Torratxa, posar als llavis del banquer l'havà i sobre el seu cap el barret de copa. En definitiva, sembla donar vida a la caricatura de l'escanyapobres encarnat en banquer o patró. Però potser és que la crisi no fa altra cosa que fer aflorar la naturalesa més íntima d'un sistema econòmic deshumanitzat i depredador.
Si és així, és clar que la nostra primera obligació és esmortir el cop que reben les classes populars a causa de la crisi, cercar fórmules per estimular la creació d'ocupació i negar-nos en rodó a les exigències de desregular i d'establir l'acomiadament lliure. Llegiu fent clic aquí el cop de puny d'El Roto, i trobareu el millor argument per la resposta. Però la nostra obligació inclou també que ens qüestionem els dogmes que l'escolàstica neoliberal ens han volgut imposar en els darrers 30 anys, i que d'una forma o altra han anat impregnant el debat fins a assolir una hegemonia ideològica evident. No obstant, com sempre, es constata que les crisis del capitalisme són generades per factors endògens. Són el fruit mateix d'una lògica que, cercant el màxim benefici individual en el menor temps possible, acaba generant comportaments que són objectivament irracionals des del punt de vista col·lectiu, a més de contraris a tot principi d'igualtat i solidaritat.
Em sumo a la opinió dels qui critiquen que es pretengui que l'actual model social i econòmic sigui l'únic possible. Crec que nosaltres, els socialistes, hem de donar més vigor a la crítica al capitalisme i al plantejament d'alternatives. La nostra resposta al treballador d'abans no pot ser només l'acció urgent i més immediata. Nosaltres volem empoderar a les classes populars, canviar la correlació de forces per poder transformar profundament aquesta societat. Els qui defensen que l'actual sistema és l'únic possible semblen ignorar que és només el fruit de processos socials i econòmics històrics, i que el devenir d'aquest mateix tipus de processos socials i històrics pot generar i generarà de ben segur en el futur noves formes de producció i distribució de la riquesa, i noves formes d'organització social. Pretendre el contrari és, i cito a Luis de Sebastián en el seu pròleg a "Más allà del capitalismo" de David Schweickart (Ed.Sal Terrae, Santander, 1997, p.13), "un insult a la raó, un menysteniment de la intel·ligència humana i un desconeixement de la història".
La qüestió no és, per tant, si la nostra manera de viure canviarà, sinó en quin sentit. I és la nostra tasca decidir: socialisme o barbàrie. Un sistema d'organització econòmica i social basat en la cooperació, en els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat, o bé un sistema basat en l'explotació i la dominació de l'home per l'home. En aquest sentit, l'emancipació del treball de la que ens parlava Marx en el discurs inaugural de l'AIT esdevé principalment la lluita per la conquesta de la dignitat humana. Proposem-nos qüestionar-nos-ho tot i no diguem mai més que queda poca gent disposada al canvi, diguem més aviat que encara poden ser més els qui el recolzin. En aquest temps de crisi, que alguns mitjans qualifiquen de tempesta econòmica, em ve al cap la tonada de la cançó tradicional russa que cantaven amb nova lletra alguns italians...
Fischia il vento, urla la bufera,
scarpe rotte, eppur bisogna andar
a conquistare la rossa primavera
dove sorge il sol dell'avvenir
Jo també treballo en un somni
Fa uns quants mesos que un company d’aquest blog parlava dels himnes de campanya que anàvem adoptant en els petits actes de les darreres campanyes electorals. Així doncs, ens trobàvem amb companys, diputats, regidors, que ens convidaven a seguir treballant per la victòria electoral mentre podíem escoltar de fons grups mítics com els The Who, els Rolling Stones, o artistes més nostrats com en Loquillo i el seu “Rock ’n roll actitud”.
Actualment, reconec que no estic seguint els actes polítics que s’estan portant a terme a Euskadi més enllà d’aquells deu segons que ens ensenyen a la televisió en allò que en diuen Informatius, però sí que he sentit amb grata sorpresa la cançó de la campanya dels nostres companys socialistes. Aquesta cançó va ser estrenada precisament també en un acte polític, concretament a Cleveland a finals de l’any passat. L’artista li dedicava la cançó a qui posteriorment esdevindria President dels Estats Units, Barack Obama.
Doncs bé, aquesta cançó, com potser algú ja haurà pogut intuir, és “Working For A Dream” i el seu autor no és cap altre que Bruce Springsteen, el Boss, com li diuen. I és que aquest geni del rock and roll ha estat present en moltes campanyes electorals americanes, a més de relatar durant molts anys aquella Amèrica que no es veu. Recordem que en Reagan fins i tot va usar la seva Born In the U.S.A. pel seu benefici segurament sense haver llegit de què parlava la cançó. O més posteriorment en John Kerry també es dirigia a molts dels seus votants al so de l’optimisme de “The Rising”.
Tornant a zones més properes, no se m’acut millor frase per definir el que estan fent dia a dia els nostres companys bascos de cara a aquestes properes eleccions. Estan treballant per un somni, per una llibertat que molts ara no tenen.
No em costa reconéixer que preferia a Obama abans que McCain. Reconec que m’agradarà veure com el socialisme rep el suport majoritari del poble basc. I, ves per on, el proper 27 de Febrer també sentiré que estic treballant per un somni.. Què hi puc fer? Surten les entrades per veure a Bruce Springsteen en concert l'estiu que ve, precisament, a Bilbao.
Qui assenyala el dit...
Segurament els lectors d’aquest blog i molts dels lectors que ens llegeixen estaran d’acord amb el fet que per tal de fer reflexions serioses i calmades sobre allò que ens envolta, no ens hem de deixar portar ni pel titular d’aquell matí dels diaris ni pels comentaris escoltats als noticiaris, ja siguin radiofònics o televisius, que hàgim escoltat en bata mentre fèiem el primer cafè del dia...
De fet, jo mateix hi estic d’acord, però el cas és que aquest matí no me’n puc estar.
Generalment, els Diumenges son molt proclius a generar missatges dels nostres líders polítics. Ja siguin d’un partit o de l’altre, en molts casos es dediquen, o els mitjans ens fan veure que només es dediquen, a llançar-se missatges creuats els uns als altres i els altres als uns envoltats tots ells del seus seguidors més fidels, ergo, els militants de cada partit, que aplaudeixen disciplinadament aquests “llançaments”. Un servidor que ha estat a varis actes polítics sap que és molt més que això, però el perquè els mitjans ressalten sempre només aquesta visió seria motiu d’un altre article...
Deia, doncs, que aquests Diumenges generen missatges que el Dilluns son repetits per tots els mitjans per tal que ens quedi clar la idea, el missatge amb la que comencem cada setmana, i que ha de servir per alimentar totes les tertúlies possibles. Aquest Dilluns, ves per on, per primer cop he tingut temps a mirar la televisió abans d’anar a la feina, i, sincerament, no donava crèdit al que estava veient.. Quina dosi de sarcasme!!!
Resulta que aquells que fa 15 anys van crear una campanya mediàtica per enderrocar un Govern, com han reconegut posteriorment alguns responsables de mitjans gens sospitosos de socialistes, aquells que van mentir dos dies abans d’unes eleccions generals sobre una de les més grans tragèdies que hem tingut la desgràcia de viure per tal de mantenir-se al poder, aquells que han volgut fer de la lluita contra el terrorisme un tema de debat polític, són els mateixos que ara acusen als altres de posar en risc l’Estat de Dret (!) perquè s’està descobrint que alguns dels seus càrrecs són corruptes!!
Resumint. Jo faig servir recursos públics d’una Comunitat Autònoma per espiar altres dirigents del meu partit que no són de la meva confiança perquè vull acabar amb la seva carrera política i vull tenir tot el control polític i econòmic de la capital. Al mateix temps, considero molt important tenir aquest control total per tal d’assegurar-me el control de tot el meu Partit, és a dir, estic mantenint una lluita de poder. Al mateix temps, van sortint informacions d’empreses que de cop i volta ja han tret fins i tot els cartells de les oficines (lògicament ara ja són buides) que estan acusades d’operacions econòmiques més que sospitoses amb dirigents del meu partit, el fundador del qual fins i tot els compara amb Judes. Al mateix temps, aquell a qui tenia pensat oferir la Conselleria Economia a Galícia, resulta que desconeixia haver rebut uns quants milers d’euros a través d’un paradís fiscal que no els ha declarat tot manifestant que el que fa ell amb els seus diners és d¡un assumpte privat.
Doncs bé, el problema no està en tot això. El problema està en que se sàpiga. No només això, el problema està en què el partit que governa és responsable que això se sàpiga. Resulta que no són ells els que estan posant en perill l'Estat de Dret. Resulta que tot és una estratagema electoral de l'adversari, i per tant l'autocrítica no és necessària. Potser és que no creuen en la llibertat de premsa, potser creuen que tothom fa com ells d’usar els recursos que tenen al seu abast per aconseguir el poder al preu que sigui. És a dir, si ells roben, el problema està en què algú diu que ells roben, no en el fet de robar.
A mi ja m’ho deien de petit, quan algú assenyala la Lluna, el tonto es fixa en el dit.
Quatre anys a la xarxa!
Ara fa quatre anys que vam penjar el primer article en aquest blog col·lectiu que és Temps de Canvi. Des d'aleshores, hem publicat vora de 700 articles sobre els temes més variats, partint sempre del punt de vista socialista que compartim les persones que hi aboquem els nostres neguits. Des d'aleshores hem rebut més de 82.500 visites, des d'almenys 80 països diferents. Agraïm a tots i totes els que han tingut la deferència de visitar-nos i llegir algun dels nostres articles el seu interès, del qual els primers sorpresos som nosaltres mateixos. Esperem en el propers dies poder proposar-vos una remodelació completa del blog, en ocasió de l'inici del cinquè any d'activitat (que en escala web, és tota una edat), i que us agradi el nou format.