Temps de canvi

Un punt de vista socialista

Demà

Tengo un mañana que es mío
y un mañana que es de todos
el mío acaba mañana
pero sobrevive el otro.

Mario Benedetti. Digamos (fragment)

Enviat per: FerranPedret a les 14:34 | Enllaça | comments |
       historia de la jsc

Enviat per: joanriera a les 23:46 | Enllaça | comments (2) |
       europa, politica, economia

Em mullo...

He hagut de pensar-hi força abans d’escriure sobre el que ha passat al voltant del desallotjament de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB), ocupat des de feia gairebé quatre mesos per estudiants contraris a l’anomenat Pla Bolonya (Espai Europeu d’Ensenyament Superior, cliqueu 1, 2  i 3 per a més informació). En primer lloc, per aclarir i ordenar les pròpies idees. En segon lloc, per provar una forma d’exposar-les que pugui transmetre realment el que en penso, de tot plegat.

En primer lloc, i per començar pel recent esclat espasmòdic de violència, crec que s’ha de convenir, a la vista dels esdeveniments, que els responsables policials van cometre notables errors d’apreciació i de càlcul, i que cal investigar a fons els fets per determinar amb exactitud què va fallar i perquè la ciutat es va veure immersa en una jornada caòtica en la que s’ha hagut de lamentar prop d’un centenar de ferits, entre manifestants, vianants, periodistes i policia.

Les imatges  i els testimonis mostren, al meu entendre clarament, una actuació policial desproporcionada, amb ús excessiu i indiscriminat de la força , però també una actitud violenta d’una part dels manifestants. Especialment, cal dir-ho, a la manifestació del vespre, on un nodrit grup de manifestants anava amb la cara tapada i empraven les banderes a mode de llança en una tosca formació hoplita.

Però el problema de fons, al meu entendre, va molt més enllà. El procés d’integració i homologació dels sistemes europeus d’ensenyament superior fa anys que està en marxa. Fent abstracció dels detalls, crec que tothom pot convenir que resulta necessari convergir en un model homologable en qualitat, recursos i programes. El problema és que a Espanya ningú no havia fet els deures: ni les universitats, ni l’administració, ni els sindicats, ni les associacions d’estudiants. Mentre altres Estats de la Unió Europea anaven aplicant progressivament reformes i adaptant-se a l’EEES, a Espanya no només ajornàvem el debat públic sobre la qüestió, sinó que ens mostràvem molt poc diligents a l’hora d’abordar reformes.

D’altra banda, el moviment estudiantil organitzat, vertebrat enles diverses associacions d’estudiants (AEP, AJEC, FNEC, SE, etcètera...), s’ha anat afeblint durant els darrers anys en favor de les dinàmiques de les Coordinadores d’assemblees i de les estratègies mig assembleàries del SEPC (resultat de la fusió del CEPC i Alternativa Estel). Jo, que en la meva etapa d’estudiants a la Universitat Autònoma de Barcelona vaig militar a l’AJEC i vaig patir els mètodes d’alguns assemblearis i de l’Alternativa Estel, us puc dir que aquests no em semblen en absolut democràtics (a qui hi estigui interessat li puc citar un corrua de fets concrets), però us puc dir que aconseguien eclipsar i anul·lar les organitzacions estudiantils amb qui competien. De resultes d’això, s’ha produït una radicalització progressiva d’una minoria d’estudiants molt mobilitzada, procés que explica tant la violència amb què varen actuar (contra altres estudiants i contra professors), alguns d’aquests estudiants antibolonya a la UAB i de resultes de la qual hi ha diversos expulsats, com també s’explica que, contra tot pronòstic, hagin estat capaços de sostenir una posicio de força durant quatre mesos, superant el període teòricament desmobilitzador dels exàmens i les vacances nadalenques.

Així, quan de cop no ha estat possible ajornar per més temps el debat, ens hem trobat amb un moviment estudiantil amb poca o nul·la capacitat d’interlocució política per a plantejar les seves postures. En un cas, perquè les organitzacions estudiantils, tot i que han secundat les mobilitzacions contra Bolonya, no les lideren ni poden frenar-les, i en un altre cas, perquè qui les lidera és una minoria molt radicalitzada que, de fet, no té la voluntat d’accedir a aquesta interlocució, perquè està instal·lada en postures maximalistes. La situació resultant ha esdevingut, per tant i com s’ha vist, explosiva.

De fet, el moviment contrari a Bolonya ja s’havia apuntat un èxit, com és la de forçar la celebració d’un referèndum entre els estudiants de la UB sobre si s’havia d’obrir o no un procés de diàleg al voltant del procés de construcció de l’EEES. El resultat havia estat molt clar, un 94% a favor d’obrir el citat procés, amb un 20% de participació, xifra significativament alta per als estàndards de participació universitaris. Però la nul·la capacitat dels assemblearis per traduir políticament aquesta victòria els ha portat a enrocar-se en l’exigència de retirada del Pla Bolonya, i a ells i a algunes associacions a seguir practicant una política de cadira buida en tota taula de diàleg amb els rectorats i les administracions.  Aquest és un autèntic drama, perquè l’objectiu que es plantegen és absolutament inassolible a aquestes alçades del procés, quan ja la majoria de països de la UE l’estan aplicant des de fa anys.

Al meu entendre caldria recuperar el seny pel que fa a les postures estudiantils, admetent que algunes de les crítiques més ferotges al procés de l’EEES no es sostenen, i fent incidència sobre aquells aspectes parcials en què es puguin aconseguir acords i que siguin realment útils per garantir una universitat pública de qualitat, que segueixi permetent itineraris als qui compatibilitzen estudis amb treball, accessible universalment,  amb independència de la renda familiar, i que serveixi als interessos generals de la societat, no mercantilitzada. És imprescindible, per tant, reconstruir un moviment estudiantil organitzat i potent, per evitar el segrest de la representativitat col·lectiva que pretenen els assemblearis (i que mai, ni ara ni abans, ha respost a la veritat), que tingui capacitat d’interlocució, perquè quan es planteja una lluita cal saber transformar les mobilitzacions en conquestes concretes i poder presentar resultats, sabent que en tot procés de diàleg hi haurà aspectes que es podran assolir, i altres en els quals s’haurà de cedir. El contrari només porta al cul-de-sac del verb encès i la pedra a la mà, i del progressiu aïllament i allunyament del cos conjunt dels estudiants.

Enviat per: FerranPedret a les 13:33 | Enllaça | comments (6) |
       europa, politica, moviment estudiantil

Enviat per: FerranPedret a les 23:00 | Enllaça | comments |
       internet, memoria historica, politica, solidaritat, internacionalisme

Enviat per: FerranPedret a les 23:37 | Enllaça | comments |
       memoria historica, politica, internacionalisme, pau

Enviat per: FerranPedret a les 23:17 | Enllaça | comments |
       historia de la jsc, politica, economia, internacionalisme

Contra la crisi capitalista, unitat del poble pel socialisme (i II)

Enviat per: FerranPedret a les 21:51 | Enllaça | comments |
       politica, economia, solidaritat, internacionalisme

Enviat per: OscarJulio a les 20:53 | Enllaça | comments |
       cultura, humor, politica