Temps de canvi

Un punt de vista socialista

Mario Benedetti ens ha deixat

Ens hem assabentat avui de la mort del gran poeta uruguaià, Mario Benedetti. Es fa difícil fer altra cosa, a banda de lamentar profundament la seva desaparició, que expressar l'agraïment immens que sentim per haver-nos llegat tants i tants bons poemes, tan carregats de sensibilitat i compromís. Aquí en teniu un petit exemple:




Te quiero

Tus manos son mi caricia,
mis acordes cotidianos;
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia.
 
Si te quiero es porque sos
mi amor, mi cómplice, y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.
 
Tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada;
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro.
 
Tu boca que es tuya y mía,
Tu boca no se equivoca;
te quiero por que tu boca
sabe gritar rebeldía.
 
Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.
 
Y por tu rostro sincero.
Y tu paso vagabundo.
Y tu llanto por el mundo.
Porque sos pueblo te quiero.
 
Y porque amor no es aurora,
ni cándida moraleja,
y porque somos pareja
que sabe que no está sola.
 
Te quiero en mi paraíso;
es decir, que en mi país
la gente vive feliz
aunque no tenga permiso. 
 
Si te quiero es por que sos
mi amor, mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Enviat per: FerranPedret a les 09:42 | Enllaça | comments (2) |
       cultura

Allibereu Aung San Suu Kyi !

El poble de Birmània fa dècades que pateix el jou d'una Junta Militar que anorrea les llibertats civils i polítiques i que mensyté els drets humans. En nom del seu deliri nacional, els generals governants esclafen les organitzacions opositores, empresonen els dirigents de la dissidència, i fan tot el que poden per impossibilitar el treball d'organitzacions com Amnisitia Internacional, que procuren evitar aquests atacs als drets humans bàsics.

D'entre els milers i milers de persones anònimes que malden i lluiten dia a dia per la llibertat a Birmània, en destaca, per la seva fermesa i serenitat, però també per l'acarnissament amb què l'ha tractat el règim militar, Aung San Suu Kyi, dirigent de la Lliga Nacional per la Democràcia i premi Nobel de la Pau.

Aung San Suu Kyi va encapçalar les revoltes de l'any 1988 reclamant la democratització del país.  La dirigent opositora va patir l'any 1989 arrest domiciliari per aquests fets. Aquesta revolta es va inspirar en els principis gandhians de no violència, i va suposar un èxit parcial en fer caure el govern i provocar la convocatòria d'eleccions lliures. La Lliga Nacional per la Democràcia, encapçalada per Aung San Suu Kyi, va guanyar àmpliament aquestes eleccions, però en un nou gir autoritari els militars van decidir no reconèixer el resultats electorals i augmentar la repressió. Des d'aleshores Aung San Suu Kyi ha patit 14 anys de privació de llibertat, amb un breu període de llibertat quan l'any 1995 va ser alliberada. Les manifestacions estudiantils de protesta contra el règim van acabar amb una nova intensificació de la repressió governamental i un nou confinament d'Aung San Suu Kyi, que sempre ha optat per quedar-se al costat del poble birmà malgrat les pressions dels generals perquè abandonés el país.

Aquesta dona digníssima i valenta, que compta ja amb 64 anys d'edat, pateix d'un delicat estat de salut, (és alimentada amb sèrum fisiològic degut a la seva dificultat per empassar aliments), agreujat pel seu confinament. A més, ens assabentem avui de la decisió de la Junta Militar de processar-la judicialment per haver rebut una visita sense autorització prèvia, circumstància que ha donat lloc al seu ingrés a la presó, posant en risc la seva vida i, a més, buscant impedir la seva participació a unes futures eleccions.

Recordem aquí una de les frases de Suu Kyi: "A la por t'hi habitues, i jo no tinc por"

Mobilitzem-nos per exigir la llibertat d'Aung San Suu Kyi, i exigim llibertat per al poble birmà! Feu clic aquí

Enviat per: FerranPedret a les 15:18 | Enllaça | comments |
       dret, politica, solidaritat, internacionalisme, pau

Enviat per: FerranPedret a les 23:17 | Enllaça | comments |
       politica, música

Enguany es commemora el centenari d’una seqüència d’esdeveniments que varen commocionar la vida de la nostra ciutat, i que varen adquirir en aquell moment un ampli ressó internacional. A principis del segle XX, Espanya tot just es desvetllava dels seus darrers somnis imperials. La desfeta a Cuba i Filipines no va ser prou lliçó per una àvida burgesia que, volent emular les burgesies europees, havia fixat en Àfrica les esperances per fer renéixer imperis comercials a l’ombra dels territorials. El 9 de juliol de 1909 havia esclatat una guerra al nord d’Àfrica que indissimuladament tenia el seu orígen en interessos miners.


El govern va decretar la mobilització de reservistes. La classe treballadora i la menestralia barcelonina, indignades per aquest motiu i encara més pel fet que els fills de la burgesia poguessin evitar la crida pagant una suma que, a ells, els quedava del tot fora de l’abast, va amotinar-se el 25 de juliol, quan els primers reservistes havien d’embarcar al port de Barcelona. Una vaga general va esclatar a la ciutat, amb avalots esporàdics, i va ser durament reprimida - les forces de seguretat van arribar a tirar sobre els manifestants a les Rambles, causant centenars de ferits -. Això encara atià més el conflicte, i en el transcurs d’una autèntica insurrecció, amb barricades als carrers i lluita urbana, elements exaltats van destrossar esglésies i convents, incapaços de sublimar l’instint que els revoltava contra aquella Església a qui feien connivent amb l’explotació i repressió que patien.

El socialista Pablo Iglesias afirmà sobre aquests fets: "Aquí s'està arrabassant als reservistes de les seves llars. I a més són escarnits per unes senyoretes hipòcrites que es presenten als embarcaments repartint cigarretes i escapularis entre els soldats, mentre elles alliberen als seus fills d'anar a la guerra. També Comillas, un dels que posseeix mines al Rif, hi és dirigint l'embarcament: excel·lent tipus que guanyarà milions amb les mines i també portant amb els seus vaixells les tropes que van a defensar les seves propietats... la guerra amb el Marroc, com tota guerra, és contraria a la fraternitat dels pobles, i els socialistes tenim el deure de combatre-la..."


El govern del conservador Maura va haver d’enviar tropes de refresc des d’altres punts del país, i s’encetà aleshores una repressió antiobrera duríssima, amb més de 2000 detinguts. Assenyalat per l’Església com a instigador de la revolta, l’insigne pedagog llibertari, Francesc Ferrer i Guàrdia (a qui veieu a la imatge de la dreta), fundador de l’Escola Moderna, va ser afusellat al castell de Montjuic juntament amb altres bócs expiatoris, davant la protesta internacional i la desolació del moviment obrer català.

Enviat per: FerranPedret a les 20:33 | Enllaça | comments |
       memoria historica, politica, laïcitat