Temps de canvi

Un punt de vista socialista

Que els pengin!

(disculpeu l'extensió, no està pensat per ser un post blocaire)

En dies recents s'han donat a conèixer els detalls de dues agressions sexuals que han horroritzat el país sencer i han provocat un debat, que ja és recurrent, sobre valors i sobre l'eficàcia de la llei i el sistema penal. Cal que aquest debat s'abordi honestament i amb valentia des de l'esquerra, sense que n'hi hagi prou amb repetir la molt encertada recomanació de no abordar temes tan delicats com aquests de forma reactiva a uns esdeveniments concrets que trasbalsen l'opinió pública.

En primer lloc, analitzem perquè aquests particulars crims comesos produeixen aquest horror abastament compartit. La naturalesa mateixa de l'acte de violència que implica una violació ens repugna, perquè allò que es violenta és l'esfera de llibertat i dignitat més íntima de la persona, amb la imposició d'un domini físic per la força o el temor, que deixa a les víctimes amb una sensació d'indefensió i humiliació paralitzant. Ens repugna especialment, en els casos concrets dels que parlem, que es produeixi fent abús de la confiança que la víctima tenia amb algun o alguns dels agressors, com també el fet que tal violència s'exerceixi sobre una jove de tan curta edat que només ens la podem representar com a nena; ens tortura imaginar el suplici de la pobra criatura davant l'agressió sexual en grup de la qual ha estat víctima, i definitivament ens revolta la pervivència d'un masclisme encara rampant, que empra la violència (també la sexual), com a eina de subjugació i submissió de la dona als desitjos de l'home, i per tant la converteix en objecte, desposseint-la de voluntat i dignitat, i encara en moltes cultures, estigmatitzant-la a perpetuïtat. A determinats homes, a més, ens frustra enormement comprovar de nou com alguns dels nostres congèneres són incapaços de superar la bestialitat i comprendre que les úniques relacions, del tipus que siguin, que són plenament satisfactòries, són les que es basen en el respecte absolut cap a les altres persones.

Però siguem honestos, ja que per desgràcia el que ha cridat l'atenció sobre aquests casos no ha estat allò que hem descrit al paràgraf anterior, perquè el gruix de les violacions comeses passen inadvertides als mitjans de comunicació. Malgrat que s'ha avançat innegablement en la sensibilització sobre la violència masclista, no són notícia els milers de dones que són víctimes d'agressions sexuals, ni l'enorme quantitat d'entre elles que pateixen aquests abusos essent menors, o durant anys, o amb abús de confiança (el 85% de les violacions són comeses per familiars o amics de la víctima). El que de debò ha resultat impactant, i font de polèmica, ha estat l'edat també curtíssima dels agressors, i el fet que no provinguessin necessàriament de famílies desestructurades. La combinació d'aquests factors amb els anteriors ha fet que el crim xoqui amb les nostres idees preconcebudes, i que es dispari l'alarma social. En aquest punt, potser cal desglossar l'enorme complexitat del problema en problemes més petits, per trobar un plantejament vàlid i coherent des del qual poder abordar el debat al que fèiem referència a l'inici de l’article:

 

a) El feliç invent de la infància: La infància no ha existit sempre, però avui en dia la majoria de persones convenim en considerar que l'infant, per la seva manca de maduresa física i mental, necessita una protecció i cura especials, incloent-hi la protecció jurídica adequada. La infància és un feliç invent de la Il·lustració, és filla de les llums i la raó, i és una de les principals conquestes conceptuals humanitàries, especialment en fornir aquest concepte d’una consideració especial a una franja d’edat determinada de la població, en convertir-la en objecte d’una especial cura i atenció, en provar d’estendre sobre ella un mantell protector que encara és, dissortadament, purament teòric per a milions d’infants del planeta. Espanya és signant, i té ratificats, diversos instruments internacionals de protecció de la infància, alguns d’ells d’àmbit europeu i altres d’àmbit universal. També comptem amb normativa específica, com és la Llei Orgànica 1/1996, de 15 de gener, de protecció jurídica del menor, de modificació parcial del Codi civil i de la Llei d’Enjudiciament Civil, per no entrar en el detall de la legislació autonòmica en matèria de protecció dels menors. És des d’aquesta perspectiva que volem abordar les següents peces desglossades del problema.

 

b) Paranys del llenguatge: Fixeu-vos en el tractament del cas als mitjans de comunicació i en l'ús dels mots per part de la majoria de gent que ha opinat sobre aquest tema. Així com la víctima de la violació és invariablement presentada com una "nena" de 13 anys, els agressors són presentats com a "joves", "adolescents" o "menors", tot i el fet que alguns d'ells són de tan curta edat com la víctima. Aquest ús del llenguatge ens predisposa a una major severitat contra els agressors. Perspicaç com és, el periodista Ignacio Escolar ens proposava des de la seva columna al diari Público un petit experiment que corrobora aquesta idea: proveu a dir en veu alta "Centre d'Internament de Menors", i segurament a la majoria us evocarà un mal necessari, però proveu a dir en canvi "Centre d'Internament de Nens", i veureu com el concepte us repugnarà i us semblarà digne d'un règim bàrbar i totalitari.

c) Impunitat dels menors?:  O impunitat dels nens? Hi ha una certa cerimònia de confusió al voltant de l'afirmació de que els menors d'edat queden sense càstig, segons les normes existents a Espanya. Cal aclarir que, així com és clar que la majoria d'edat penal es situa als 18 anys (és a dir, que se'ls pot aplicar el Codi Penal vigent), també existeix la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal del menor, que s’aplica als menors d’edat entre els 14 i els 18 anys. Els menors per sota d’aquesta edat són inimputables, la qual cosa no vol dir que no es puguin adoptar mesures d’acompanyament, educatives i de vigilància especial, en interès del menor i de la seva millor inserció en la societat. Cal preguntar-se aquí sobre el sentit que tindria rebaixar l’edat penal, o l’edat d’imputabilitat, per a la qual cosa no n’hi ha prou amb analitzar les característiques i circumstàncies del fet comès. Cal analitzar si el menor de 14 anys és prou madur per comprendre no només l’abast i conseqüències dels seus actes, sinó també de comprendre l’amenaça penal continguda en la norma que el puniria hipotèticament, el sentit de la pena imposada i la seva finalitat.  En aquest sentit, la imputació de menors a partir dels 12 anys, proposada pel PP, i segons sembla també per alguna organització sindical de la policia, ens sembla un despropòsit monumental. Què faran si, arribat un cas com el que es va donar a una estació ferroviària del Regne Unit, fa anys, són uns menors de 9 o 10 anys els qui són autors d’uns fets tan greus com la mort d’una nena de 4 anys? Proposaran la imputabilitat de tots els menors des de l’edat en què sigui determinable una certa capacitat per al pensament lògic? Posarem la frontera de l’ús de raó als 7 anys, com afirmava la doctrina tradicional de l’Esglèsia Catòlica? I quina mena d’enduriment de les sancions i les penes proposaran en tal cas? Hem de recuperar el seny i no permetre una involució reaccionària en l’aplicació del dret penal.

 

d) La funció de la norma: El dret és política, sí. Ho és de forma ben clara. Les seves institucions i mecanismes són artificis, i ni tan sols el nucli més bàsic del que anomenem dret natural deixa de ser una arquitectura intel·lectual. Però el dret compleix una funció: contribueix a donar forma a les múltiples facetes de les relacions entre les persones, i entre aquestes i el seu medi, i per tant possibilita i facilita la convivència en societat, li dóna un marc. Aquesta és i ha de ser la funció de la norma, en termes molt generals. I atès que la decisió de que la norma sigui d’una manera o d’una altra és tan eminentment política com ho són el seus efectes, evidentment la norma ha d’ésser objecte de debat i ha de ser susceptible de canviar. El problema sorgeix quan en realitat no es té intenció d’abordar un debat sobre la norma o la necessitat de reformar-la, sinó emprar aquesta reforma com a projectil en el debat polític. Aleshores es perd la perspectiva de la funció social que ha de complir la norma, i es corre el risc d’entrar en una cursa embogida o una subhasta pel favor d’una opinió pública commocionada. La funció social de la norma és incompatible amb aquest mal ús, que la deforma i desvirtua com a instrument jurídic eficaç, arribant a produir monstruositats i aberracions perfectament inútils, posem per cas, per a la prevenció en el camp de la seguretat, sobretot si es té un concepte integral d’aquesta. Pensem si no en els nefastos efectes de la política del three strikes and you’re out als Estats Units d’Amèrica.

 

e) La funció de la pena: Aquesta és una vella discussió teòrica. Teories absolutes de la pena, teories relatives, teories mixtes... No hi podem entrar amb la profunditat que mereix la qüestió i que els experts requeririen, però podem aventurar un resum amb voluntat aclaridora. Hi ha dues grans visions sobre la pena, la que sosté que no té cap propòsit específic, sinó que és una finalitat en si mateixa, i la que sosté que la pena ha de ser un mitjà per complir alguna o algunes finalitats. La primera branca teòrica (haureu endevinat, sagaços lectors, que parlem de les teories absolutes), considera la pena com a retribució, com a compensació d’un mal amb un altre mal; en les versions més evolucionades això és quelcom més que una pura venjança, ja que l’injust causat  opera com a fonament i ensems com a límit de la resposta penal. Per exemplificar sense pretensió científica, és en aquest sentit que la Llei del Talió (ull per ull, dent per dent), suposà històricament una evolució positiva ja que, tot i mantenir la pena purament com a retribució negativa per l’injust causat, almenys  la limita posant-la en proporció amb el mal causat. La segona de les branques teòriques afirma, al contrari, que la pena ha de complir amb la funció social de possibilitar la convivència i evitar la comissió de futurs delictes. Tot i que podem trobar rudiments d’aquesta postura des de la Grècia clàssica, és a Feuerbach a qui devem la seva primera exposició sistemàtica (novament la Il·lustració esvaint foscors). Actualment estan força més esteses les teories mixtes o eclèctiques, i la consideració de que la pena ha de complir una pluralitat de finalitats. El que per a nosaltres està clar és que suposa un avenç innegable que l’evolució al llarg de la història hagi conduït a considerar que la pena no ha de servir per a sadollar el comprensible desig de rescabalament de les víctimes, sinó per refer el teixit social esquinçat per la comissió de l’injust.

 

f) On queda, doncs, la víctima?: Sovint s’ha criticat el nostre Codi Penal i la nostra Llei d’Enjudiciament Criminal sota l’argument de que obliden a les víctimes. El conjunt del nostre ordenament penal, també en el seu aspecte processal, és força garantista. Afortunadament, aquest és el fruit que ha donat l’èxit del pensament liberal, primer, i del pensament democràtic, després, pel que fa als aspectes penals i processals penals, ja que un procés amb totes les garanties és una exigència quan s’està parlant de sancionar, i especialment quan aquesta sanció pot implicar la privació de llibertat, en alguns casos per períodes de temps molt significatius. Això s’ha interpretat sovint com una laxitud del sistema envers els criminals, quan és en realitat una garantia per a tots els ciutadans. Els qui així pensen obvien tant la presumpció d’innocència com el fet que qualsevol de nosaltres pot trobar-se un dia en la situació d’acusat d’algun delicte o falta, posició en la qual òbviament ens agradaria gaudir de totes les garanties processals i d’altre tipus, i no patir judicis paral·lels als mitjans de comunicació amb inclusió de condemna a “pena de banc dels acusats” anticipada. A Espanya, més enllà de la normativa que empara i protegeix els drets de tot ciutadà o ciutadana i en sanciona la seva vulneració, disposem de legislació específica d’atenció a les víctimes, com ara la Llei 35/1995, d’11 de desembre, d’ajuda i assistència a les víctimes de delictes violents i contra la llibertat sexual, la Llei 27/2003, de 31 de juliol, reguladora de l’ordre de protecció de les víctimes de violència domèstica, la Llei Orgànica 11/2003, de 29 de setembre, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers,  la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere, o la Llei 2/2003, de 12 de març, de modificació de la Llei 32/1999, de 8 d’octubre, de solidaritat amb les víctimes del terrorisme. La reparació a la víctima, inclosa la responsabilitat civil derivada del delicte, es contempla en el nostre sistema.

 

Tot això no obsta per afirmar que cal més sensibilitat amb les víctimes dels delictes, que poden participar i de fet participen del procés en la posició d’acusació particular. Tot i que s’ha avançat en aquest camí, cal encara introduir mesures que evitin el patiment innecessari de les víctimes que es produeix, per exemple, quan es veuen forçades a esperar al passadís dels jutjats ben bé al costat dels seus agressors. Però de cap manera es pot permetre, i això sovint no és ben entès, que la reparació a la víctima sigui l’únic criteri a tenir en compte a l’hora d’impartir justícia. Si es tractés purament de retribuir el mal causat infligint un mal igual o major a qui ha comés el delicte, retrocediríem centenars d’anys en l’evolució de la ciència penal. Hem explicat abans com hi ha d’haver altres factors  a tenir en compte, tant per a establir la norma (en aquest cas per a establir la línia entre allò que constitueix un il·lícit penal i allò que no), com per establir la pena i la forma de la seva execució, i tenint en compte això, fins i tot per establir les mesures d’acompanyament després del compliment de la pena o sanció. La norma i la pena han de complir les funcions socials que tenen assignades, ja que en el fons el que es vol assegurar i reparar és l’harmonia i la convivència en societat. En aquest sentit, no es pot perdre de vista ni el principi d’ultima ratio del dret penal, ni el nord marcat per  l’objectiu de la rehabilitació/reinserció social al conjunt del nostre ordenament penal.

 

g) Enduriment de les penes: Privació de llibertats per períodes de temps molt significatius, hem dit al paràgraf anterior? Això hi ha molta gent que ho discuteix, reclamant un enduriment de les penes per considerar-les insuficients, i altres hi afegeixen una demanda de rebaixa de l’edat penal o de l’edat d’imputabilitat dels menors inscrits en l’àmbit d’actuació de la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal del menor. Podríem objectar que la finalitat de reinserció social que en el nostre Estat social i de dret s’atorga a la sanció penal desaconsella penes privatives de llibertat excessivament prolongades, que puguin convertir tal objectiu en una declaració buida de contingut. Fins i tot podríem afegir-hi que la cadena perpètua ens sembla una mort en vida contrària a la dignitat elemental de la persona, fins i tot quan aquesta ha delinquit, i que tant aquesta cadena perpètua com la pròpia condemna a mort ens remeten a la pura venjança, i no a un veritable sistema de justícia. Però segurament aquests arguments no commourien als que, davant casos tan terribles com els que ens ocupen, tenen per primera reacció el crit de “que els pengin!”. Ens veiem obligats aleshores a recordar que, malgrat la profusió de la literatura científica sobre el principi de prevenció general, l’enduriment de les penes no ha acreditat cap efecte dissuasori que atenuï els índexs de criminalitat. Alguns dels països amb les sancions penals més dures segueixen tenint alguns dels índexs de criminalitat més alts del planeta.

 

h) Penes i mesures: Quan parlem de l’àmbit regulat per la Llei Orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal del menor, i de les mesures sancionadores i resocialitzadores que contempla, no podem parlar, en propietat, de penes, perquè no tenen tal caràcter. Però resulta ben evident que les mesures que s’hi contemplen contenen implícita la condemna a uns fets que es consideren reprovables, i per això s’enfoquen a la seva esmena. Per tant, sí que hi ha un element sancionador, fins i tot en les mesures que, tenint present l’especial protecció que mereix la infància, també quan comet fets terribles, proven d’acompanyar i educar el menor per a la seva reinserció a la societat, perseguint legítimament que aquest gaudeixi en la mesura del possible d’una maduració personal i física sana i feliç.

 

i) Crisi de valors: Ja hem dit que aquests crims han suscitat l’alarma social precisament perquè impugnen una de les creences que tenim més arrelades: la de la innocència de la infància i la seva incapacitat per al mal. No obstant, no és necessari llegir “El senyor de les mosques” per adonar-se que la crueltat és una capacitat ben humana, com l’empatia i la solidaritat, que pot aflorar perfectament als infants des de la més tendra edat: qui no ha estat testimoni de la crueltat dels patis de col·legi? Davant de tal xoc, tendim a buscar causes plausibles que ens tranquil·litzin i contra les quals es pugui actuar taxativament : els videojocs violents, la televisió amb continguts inapropiats, la desestructuració familiar, la laxitud dels pares (que porta a un argument que analitzem més avall)... però el cert és que els casos recents també discuteixen l’aplicabilitat d’aquests tòpics, perquè els agressors no provenien de famílies desestructurades, ni pel que sembla els seus progenitors eren especialment laxes, ni veien més programes inadequats a la televisió que la mitjana, ni tampoc eren més aficionats a videojocs amb continguts violents que el comú dels de la seva edat. Què fem aleshores? Buscar una explicació més general, arribant finalment a la que s’ha estès més pels mitjans de comunicació en els darrers dies, com és la de la manca de valors de la joventut actual. Ah, aquí hem topat amb un clàssic autèntic! No em creieu? Doncs aquí en tenim un exemple "Els joves d'avui en dia estimen el luxe, tenen manies i menystenen l'autoritat. Responen als seus pares, creuen les cames i tiranitzen als seus mestres". Això ho va afirmar ni més ni menys que Sòcrates, que va viure entre el 469 aC i el 399 aC, demostrant-nos que el conflicte generacional és, bàsicament, una qüestió de perspectiva. És natural la tendència a considerar que els que ens segueixen van perdent el seny i els valors , però el cert és que sovint no comprenem els codis que les generacions més joves que la nostra comparteixen i també els codis amb què es comuniquen, i ens resulta més fàcil atribuir una manca de valors a un grup determinat, a un cos que podem separar de nosaltres per seguir mantenint-nos en la posició de civilitzats, que no pas assumir que si entre les causes dels crims comesos hi ha un problema de valors, aquest és un problema que ens ateny també a nosaltres. Perquè la reificació, o cosificació, si ho preferiu, és un dels fenòmens que fan possible el que ha passat, i no és exclusiu de la joventut o la infància actuals. La percepció de l’altre com a objecte o instrument a través del qual satisfer els propis desitjos i objectius, sumat en aquest cas a un masclisme encara imperant que no fa sinó accentuar la percepció de la dona com a objecte sexual, està en la base de les terribles agressions perpetrades. No cal dir que, a més, hi han d’incidir múltiples altres factors, entre altres un bloqueig de la capacitat per situar-se en el lloc de l’altre i percebre el dolor i el mal infligit, una insensibilització o inhibició de l’empatia que volem creure que s’ha hagut de produir, perquè el contrari significaria que aleshores estem parlant de l’obtenció de plaer gràcies al patiment de l’altre, i no malgrat el patiment de l’altre. Però potser tinguin raó alguns dels especialistes que han apuntat a que el motiu principal de l’agressió no era tant la satisfacció d’un desig sexual, degut a la curta edat dels agressors, com la voluntat d’humiliar a la víctima. La premeditació que implica els enganys i abús de confiança a través dels quals en ambdós casos s’atreu a la víctima, el xantatge a la que es sotmet a una d’elles, i el fet que l’agressió sigui en grup, poden reforçar aquesta tesi, que en tot cas no és incompatible amb allò anteriorment exposat.

 

j) Auge de la delinqüència juvenil: Ni molt menys. Així de clar. Els qui aprofitant el clima d’alarma social causat pels crims ja exposats pretenen generalitzar-ho i pintar el quadre angoixant d’una delinqüència infantil i juvenil desbocada desconeixen de forma voluntària o involuntària, en el millor dels casos, la història i evolució de les estadístiques de criminalitat al nostre país. A més, pretenen que ens empassem que és el primer cop a la història que hi ha delinqüència d’aquest tipus. Sembla que ja no recordem les darreries de la dècada dels 70 i el conjunt de la dècada dels 80, quan l’alarma social pel “Vaquilla” i altres per l’estil van arribar a generar una autèntica subcultura (pels desmemoriats, recomano visitar l’exposició encara oberta al CCCB sobre el fenomen quinqui).  Aleshores es van donar, com ara, fets terribles protagonitzats per menors de molt curta edat, incloent-hi també, entre d’altres, brutals violacions en grup. Però aleshores hi havia l’element de la marginalitat en l’origen dels agressors, que contribuïa a una certa tranquil·litat d’esperit de la burgesia benpensant, i que com hem dit no es dóna ara.

 

k) Responsabilitat penal subsidiària dels pares? : Aquesta proposta, que alguns s’han atrevit a aventurar, és un complet absurd des del punt de vista tècnico-jurídic, i ho és perquè està mancat de tot fonament lògic. Si s’obrís la porta a poder considerar que es pot exigir la responsabilitat penal a persones que no han tingut cap intervenció directa ni indirecta (ni com a inductors, donat que la teoria de la solidaritat amb l’injust aliè no admet la inducció per imprudència), en fets constitutius de delicte o falta, estaríem negant tota seguretat jurídica al conjunt del sistema. Es tracta d’una proposta radicalment contrària a qualsevol principi racional, i òbviament a qualsevol principi consolidat del dret penal. No hi ha delicte sense acció,  com sentencia un dels principis bàsics de la teoria del delicte. Encara que podríem, no val la pena estendre’s més en l’absurditat d’aquesta proposta. Altres han proposat la responsabilitat civil subsidiària dels pares quan aquesta derivi de delictes comesos pels seus fills menors d’edat. Seria un proposta a tenir en compte si no fos que ja opera amb tota normalitat (Art.118.1.1 del Codi Penal). Per últim, hi ha qui proposa que es contempli una circumstància agreujant per als majors d’edat que induïssin als menors d’edat a cometre delictes en benefici propi. Aquesta darrera és potser la més digna d’atenció de les propostes. Però cal recordar que no serveix per al cas que originava el debat.

 

Algunes de les preguntes que l’esquerra ha d’afrontar amb la valentia que a l’inici de l’article reclamàvem són: Quin tipus de resposta ha de donar la societat quan persones que encara no han madurat física ni mentalment cometen actes l’abast del qual difícilment poden copsar, però que per la seva naturalesa  són tan destructius per a la convivència? Quines reformes i canvis d’actitud són necessaris per acompanyar millor a les víctimes i fer-los notar la solidaritat del conjunt de la societat? Com combatem les causes d’aquest tipus d’actes per evitar que es reprodueixin en el futur? Si no entomem el debat des de l’esquerra, provant de fer valdre tots els avenços que en la ciència penal, la sociologia, l’antropologia, la psicologia, l’urbanisme i l’economia s’han anat produint, i insistint en el nostre concepte de dignitat de la persona, i també, sense complexes, en la nostra confiança en les persones (aquest optimisme antropològic que alguns consideren risible, però que ha estat el motor del millor que ha donat de si la nostra espècie), correm el risc de cedir tot el terreny als marcs conceptuals i ideològics dels elements reaccionaris que aprofiten l’ocasió amb desvergonyiment.

 

Enviat per: FerranPedret a les 19:10 | Enllaça | comments |
       dret, cites, politica, feminisme

cantamos porque el grito no es bastante
y no es bastante el llanto ni la bronca
cantamos porque creemos en la gente
y porque venceremos la derrota

Mario Benedetti. Por qué cantamos  (fragment)

Enviat per: FerranPedret a les 09:46 | Enllaça | comments |
       cultura, politica

Enviat per: FerranPedret a les 10:40 | Enllaça | comments |
       dret, politica, solidaritat, internacionalisme

Enviat per: FerranPedret a les 09:28 | Enllaça | comments |
       dret, politica, solidaritat, internacionalisme