start your own blog now!
 
Read other blogs...

Temps de Canvi

Un punt de vista socialista

Contacte

Blogger:
Name: Temps de Canvi
Temps de canvi és una obra col·lectiva de reflexió política. No pretenem altra cosa que aportar una perspectiva socialista sobre el món que ens envolta.

En campanya


Mobilitzem-nos contra la jornada de 65 hores setmanals
Aturem la jornada de 65 hores!

Mobilitzem-nos contra la jornada de 65 hores setmanals
Aturem la jornada de 65 hores!

La República
Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya

Cap a la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya!

SPANISH, ENGLISH, FRENCH, AND GERMAN VERSION


Fotos recents

Michel Fugain - Le chiffon rouge
Other media

Sindicació


 RSS 2.0
ATOM 0.3
This blog powered by motime.com

Comptador

Blog visitat *loading* vegades

Locations of visitors to this page

Auditado por Hispavisitas.com

Titulars



Qui ens enllaça?

Estem a

Vota'm al TOP CATALÀ!

Blogarama - The Blog Directory

directorio de blogs en español

directorio de weblogs. bitadir

Navega amb Firefox!


Optimització

Optimitzat per a Netscape 7.2 i Mozilla Firefox 1.0.1
Millor visualització a 1024x768

Contact me
My profile
Linkme
Subscribe to this blog

08/19/08

Una conferència de'n Genís Roca

La xarxa és absolutament lliure, no hi ha jerarquia i vas saltant d'un tema a l'altre seguint unicament la teva curiositat.

Buscant per la xarxa antics companys de feina de la UOC, he trobat un video de'n Genís Roca molt interessant.

Si entenem per política la definició i l'actuació en el present per canviar el futur, aquesta conferència és de política.

Si entenem la cultura com els nostres coneixements posats en relació amb el nostre entorn, la conferència és sobre cutura.

Si entenem l'ètica com el paràmetres de conduca que ens regeixen aquesta conferència és sobre ètica.

En definitiva es tracta d'una explicació planera i entenedora del què és el concepte 2.0 un concepte absolutament aplicable a tot.

Bé val la pena dedicar una hora i vint-i-tres minuts a aquest concepte ja que en definitiva ens planteja una altra forma d'entendre moltes coses.

Enviat per: joanriera a les 02:08 | Enllaça | comments |
internet, tecnologia

08/10/08

Des dels Estats Units

Gràcies a les meravelles del wi-fi i a un amic que té un fantàstic laptop, com diuen per aquí, puc escrriure aquest post des de l'Upper West Side de la ciutat que mai dorm. I ho faig per explicar que, a jutjar per la manifestació a la que vam assistir dissabte passat, a Times Square, alguns dels que escrivim en aquest blog, l'esquerra americana està molt, però molt pitjor, del que podíem imaginar des d'Europa. Menys de 300 persones ens vàrem aplegar sota els neons de la coneguda plaça per protestar contra l'ocupació d'Iraq i demanar que no s'agredís a l'Iran. Entre aquestes escasses 300 persones, vaig poder parlar amb persones que feien propaganda d'almenys una dotzena i mitja d'organitzacions que es reclamaven d'esquerres, des del Socialist Party USA o el Green Party, fins a la Lliga Espartaquista dels EUA, per citar-ne uns quants. En la propaganda que repartien, tots es reivindacaven com l'única alternativa possible i reclamaven la creació d'un partit unit per a la classe treballadora, al marge dels demòcrates (però cap intent unitari s'intuïa en uns volants més dedicats a criticar les altres opcions d'esquerres que a altres finalitats). No és que a Europa ens resulti desconegda aquesta tendència, però resulta depriment constatar que als EUA, on caldria tant una opció forta que representés una alternativa socialista i democràtica, la situació sigui tant ridículament patètica.

Caldrà esperar que l'ala esquerra dels demòcrates, la Rainbow Coalition, els sindicalistes, i els socialdemòcrates dins el Democratic Party, siguin capaços d'influir en les polítiques d'una futura administració demòcrata. Mentrestant, a l'esquerra americana li queda un llarg camí a recórrer, perquè als Estats Units hi ha milions de persones que comparteixen els ideals de llibertat, igualtat i solidaritat que propugnem, i sobretot hi ha tot un país que necessita una esquerra forta (i un món que ho agraïria, de ben segur).

Enviat per: FerranPedret a les 02:33 | Enllaça | comments |
viatges, politica

07/28/08

Amor telefònic
 
Tinc una amiga nova, és super atenta i disciplent, la meva nova amiga em truca cada dos dies, no falla mai, encara que sigui cap de setmana, no falla mai. A més no sé com s’ho fa, però sempre aconsegueix trucar-me just quan sec a taula per sopar, és igual a l’hora que sopi, que ella puntualment, just quan ja tinc el sopar fet i la taula parada, em truca immediatament, començo a pensar que ha posat una camera al meu pis, o bé s’ha fet amb un artilugi super modern i poderós fabricat directament per la NASA, que detecta la meva salivera just abans de que la primera cullerada o “forquillada” entri a la meva boca.
 
La meva nova amiga és molt misteriosa doncs no la he vist mai ni li he donat mai el telèfon, però evidentment el sap, doncs em truca cada dos dies com us he dit, però és que a més, sap el meu nom i els dos cognoms, crec que fins i tot sap el meu número de DNI.
 
A la meva nova amiga li costa força dir-me el seu nom, li he de preguntar varies vegades, s’ha convertit en un joc entre els dos, ja que evidentment, jo ja sé qui és, però li ho pregunto una vegada i una altra. Com us deia, ella sap el meu mòbil, el meu telèfon fix, el meu nom complet, el meu DNI, quina companyia faig servir d’operadora de mòbil i quina d’internet, jo només sé d’ella que es diu Tele 2, i que es resisteix constantment a explicar-me com és que ho sap tot de la meva vida.
 
Al principi em molestaven molt les seves trucades, ara quan fa dies que no truca, la trobo a faltar, em costa dormir, algun dia ni he sopat esperant la seva trucada. Insisteix molt que vol ser la meva operadora, jo li he dit moltes vegades que no, que estic content amb la que ja tinc, i que mai li faria banyes, tot preguntant-li si a ella li agradaria que li ho fessin, però ella com si sentís ploure, crec que s’està enamorant de mi bojament.
 
Ja vaig tenir, fa temps, una relació semblant amb una altra noia, es deia Ono, però després de dir-li varies vegades que no volia que em fes d’operadora, que jo només volia sexe, no em va trucar mai més. Amb la Tele 2 això no passarà, penso portar la relació molt més tranquil·lament, però no vull ni donar-li esperances ni tampoc fer-li mal, crec que li faré creure que he mort sobtadament, serà dur per ella, molt dur, però el temps ho cura tot i suposo que un dia o altre ho superarà. No?

Enviat per: AlbertDeusedes a les 17:48 | Enllaça | comments |
tecnologia

07/25/08

Barcelona’92
 
images[2]Avui fa exactament 16 anys que tota la família seiem davant de la televisió emocionats, expectants, amb l’ai al cor, també cal dir-ho, perquè res sortís malament, amb un sentiment barrejat de responsabilitat i orgull col·lectiu, conscients que érem a l’aparador mundial. Avui fa 16 anys que la mare planxava la senyera i la bandera de Barcelona per penjar-les al balcó i al pare se li escapaven unes llàgrimes quan en Rebollo encenia el pebeter amb la seva fletxa màgica.
 
El 25 de juliol de 1992 començaren els millors Jocs Olímpics de la història en paraules del President del COI, en aquell moment, en Juan Antonio Samaranch, avui President Honorífic vitalici del Comitè Olímpic Internacional.
 
Barcelona es convertia durant aquells dies, en la capital mundial de l’esport amb uns Jocs Olímpics que la van posar al mapa de les grans ciutats del planeta, i que a banda de la immensa festa esportiva, cultural i ciutadana que va representar per a la ciutat i per a tot el país, van ajudar a transformar-la urbanísticament, fer-la més socialment cohesionada i econòmicament més rica i justa.
 
Ens van visitar quasi 10.000 atletes per participar a casa nostre dels XXV Jocs Olímpics que juntament amb multitud de persones vingudes d’arreu, varen descobrir, conèixer i enamorar-se de la nostra ciutat, la seva ciutat.
 
D’aquells meravellosos dies ens n’ha quedat un record inesborrable, una transformació urbanística vital pel desenvolupament de la ciutat i la millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans, i sobretot un dinamisme i resposta ciutadana exemplar, el mateix que anys abans va fer que Barcelona s’embranqués en l’aventura olímpica, i hi arrossegués a tot el país i l’Estat.
 
Barcelona, els barcelonins i barcelonines, Catalunya i tota Espanya, van sortir aquells dies de la foscor, demostrant al món el que és capaç de fer i organitzar tot un poble orgullós de la seva cultura, llengua i tradicions, però obert, modern i dinàmic, erigint-se per uns dies en amfitrions mundials de la pau, la concòrdia i l’amistat.
 
Van ser uns grans JJOO, unes dates realment meravelloses i avui en el 16è aniversari de la seva celebració, ho recordem i ho celebrem.
 
 

Enviat per: AlbertDeusedes a les 11:26 | Enllaça | comments |
memoria historica

07/24/08

El debat

Els socialistes catalans estem culminant amb el recent XIè Congrés Nacional del PSC, i amb els subsegüents congressos i assembles locals, la configuració de la nostra voluntat col·lectiva per als propers 3 o 4 anys. Ho fem en una doble vessant, elegint d'una banda quins han de ser els companys i companyes que tindran la responsabilitat de dirigir la política del Partit, i de l'altra debatent i aprovant les línies mestres del discurs i acció política, així com de la política organitzativa, que ens hauran de guiar durant aquest període.

El Congrés és, per tant, molt rellevant, ja que com a màxim òrgan del Partit permet implicar a tots els homes i dones socialistes en un procés de debat comú i d'adopció de resolucions col·lectivament acordades. El debat està present sempre en una organització política, però en el nostre esquema organitzatiu el Congrés marca la línia política general i l'acció política dels màxims responsables del Partit l'executen (o la implementen, si preferiu els anglicismes), mentre que la resta d'òrgans de representació, controlen, adapten i modulen a través de processos democràtics l'aplicació de les línies generals aprovades.

Els congressos tenen també una dimensió relacionada amb la seva transcendència mediàtica, que és molt important per tal com serveix per mostrar a un gran nombre de ciutadans i ciutadanes la projecció pública de la nostra voluntat i per generar una imatge de com som i què pensem.

Però res no significa tant el moment congressual com el fet d'ésser el moment assenyalat per obrir i tancar un procés de debat global en el si de la organització. En aquest sentit, des d'aquestes ratlles volem posar en valor el que té de bo el debat en si, fins i tot prescindint del resultat. El debat és un procés, requereix  la delimitació del marc del debat, des d'un punt de vista de l'àmbit abastat i, sobretot, des del punt de vista de determinar unes normes i uns procediments per a dur-lo a terme. El debat requereix un temps per a la informació dels participants, un temps per a la reflexió, per a la deliberació i el contrast d'opinions. El debat requereix argumentació, és instructiu, ens obliga a estructurar les pròpies idees i a confrontar-les amb les dels altres, en un procés dialèctic netament enriquidor individualment i col·lectiva. El debat necessita un cert lapse de temps per a a la seva elaboració, per madurar i ser realment fructífer, i necessita també, si la síntesi i el consens no és possible, un sistema per establir una postura final, que en el nostre cas és la votació per establir quina és la opinió majoritària.

Aquest procés és tan important per a les organitzacions polítiques, especialment per a les que com la nostra aposten per una radical democràcia interna, que no pot esdevenir un element ritualitzat i desprovist de contingut, sinó que s'ha de fomentar i potenciar, procurant la implicació del major nombre d'homes i dones socialistes en les fases preparatòries i inicials del debat, procurant donar-li el rang i temps adequats en els nostres congressos, i sabent aprofitar-lo al màxim per elaborar el discurs i ser acurats en l'anàlisi que fem de la societat, i per presentar al conjunt de la societat les alternatives que proposem.

Enviat per: FerranPedret a les 12:14 | Enllaça | comments |
politica

07/23/08

El genocida

Per fi l'han capturat! És una de les millors notícies que he sentit en els darrers temps. Radovan Karadzic, que fóu líder dels serbobosnians durant la cruenta guerra de Bòsnia, ha estat detingut i posat a disposició del Tribunal Penal Internacional per a l'antiga Iugoslàvia, encarregat de jutjar els crims de guerra comesos durant els anys 90 a la regió balcànica.

En sentir la notícia, he pogut reviure amb intensitat la corrent de solidaritat que vaig sentir cap als ciutadans bosniomusulmans. No puc evitar pensar en els 48 mesos de resistència al setge de Sarajevo, els bombardejos continus sobre la població civil, l'acarnissament dels franctiradors (fins i tot hi havia un carrer que va ser conegut com el Carrer dels Franctiradors), les granades caigudes sobre el mercat central, els atacs contra els funerals de les víctimes, la destrucció de la bella biblioteca. No puc evitar recordar les víctimes incomptables de la neteja ètnica, de les violacions sistemàtiques i dels assassinats en massa.

Em vénen al cap els noms de Gorazde i Srbrenica, l'heroica resistència bosniomusulmana a la bossa de Bihac, la vergonya de la incapacitat europea d'evitar el pitjor genocidi a Europa des de la Segona Guerra Mundial, la dignitat del difunt president bosnià Alija Izetbegovic. No puc evitar recordar la ràbia que sentia en veure com el bloqueig a la importació d'armes a l'antiga Iugoslàvia impedia de fet que els bosniomusulmans es poguessin defensar amb un mínim d'igualtat davant l'agressor, que disposava dels arsenals de l'antic exèrcit iugoslau.

No puc evitar sentir una satisfacció profunda per la captura del qui va ser el principal responsable polític de la barbàrie desfermada sobre Bòsnia per l'Exèrcit i els paramilitars serbis. Però encara s'ha de capturar al carnisser-general Ratko Mladic, i a molts altres criminals de guerra. Els seus crims no poden quedar sense punir. La memòria de les seves víctimes s'ha de mantenir.

L'actual govern serbi ha fet bé de facilitar-ne la captura. S'apropa més a Europa, a on esperem que un dia puguin reunir-se els Balcans, compartint la ciutadania europea i deixant enrera la irracionalitat de l'odi ètnic.

Enviat per: FerranPedret a les 15:34 | Enllaça | comments |
dret, memoria historica, politica

images[3]XIè Congrés del PSC
 
Esplèndid Congrés aquest cap de setmana passat.
 
Seguint amb el festivals de congressos polítics que ha de finalitzar la propera tardor amb el Congrés d’IC-V, el PSC, al igual que la resta de partits polítics, també hem fet aquest passat cap de setmana el nostre Congrés Nacional. Bé, al igual que la resta de partits polítics no, doncs m’entres uns s’escoren cap al radicalisme sobiranista convidant a no sé qui, a no sé quina casa ni per què, i altres fan dels seus congressos, festivals de pa sucat amb oli de suposada democràcia interna o s’esbatussen públicament per tal de gestionar la petitesa tot competint per veure qui la té més llarga, els socialistes catalans i catalanes ens hem renovat, hem posat al dia les nostres idees i receptes, partint del valors i principis de sempre, reafirmant-los, i ens hem compromès amb el poble de Catalunya, com sempre, renovant l’executiva per oferir els nostres millors homes i dones al servei del país, executiva, per cert, votada de forma secreta i nominal, és a dir, lliçons de transparència i democràcia interna, com en altres coses, les justes, no sigui cas que algú li acabin sortint els colors, doncs tots i totes els companys i les companyes, han estat elegits com a mínim amb un 85% dels vots dels delegats i delegades, tant per cent que moltes executives d'altres partits ja voldrien per a ells, destacant a més, que els delegats i delegades van ser escollits també per votacions a les seves respectives assemblees.
 
El PSC ha demostrat aquest cap de setmana moltes, variades i importants coses, que és el partit amb més solucions a oferir als catalans i catalanes, solucions a problemes reals de la ciutadania, no solucions a problemes inventats interessadament com fan altres, ha demostrat que és el partit que més i millor representa a la Catalunya real i que és el partit que més i millor la defensa actualment i que millor la defensarà en el futur, doncs d’entrada, per exemple, ha estat l’únic partit que no ha desenvolupat el seu Congrés en clau interna, ja sigui per a resoldre problemes interns més que poc transcendentals per la ciutadania, o perquè la falta d’ostentació de poder fa que n’hi hagi que han descobert una vocació tardana de manobre i vulguin fer ara no sé quines cases per tothom després d’anys d’ostentar la finca privada amb dret d’admissió.
 
El PSC conclou el seu XIè Congrés amb una ponència política ambiciosa i realista que farà de full de ruta per a resoldre els reptes de present i de futur que té el país i per aprofitar-los, a més, per a millorar les condicions de vida dels catalans i catalanes i seguir transformant la realitat. El PSC ha aprovat resolucions que de ben segur acabaran marcant el futur polític de Catalunya, doncs com ja acostuma a ser normal, el PSC, pensa, proposa i posa en marxa iniciatives i la resta les copia tot intentant reclamar-ne la paternitat com si els ciutadans i ciutadanes fóssim imbècils.
 
El PSC surt de l’XIè Congrés amb una executiva d’homes i dones socialistes disposats a treballar, i a deixar-se la pell per augmentar, encara més, el poder del socialisme català a Catalunya, Espanya i Europa, i no per un partidisme malaltís com altres forces polítiques, sinó perquè estem convençuts, des de la legítima rivalitat democràtica, que això és el millor per a Catalunya, i el que és més important, pels ciutadans i ciutadanes que hi viuen, hagin nascut a Vic, Málaga o Jartum.
 
Tota aquesta feina feta, molta i molt ben feta, juntament amb el brillant, magnífic i històric discurs que el company Primer Secretari, l’Honorable President de la Generalitat José Montilla, va dirigir als assistents a la cloenda de l’XIè Congrés, als delegats i delegades del PSC d’arreu de Catalunya i al company Secretario General del PSOE i President del Govern d’Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero, és el que ha fet d’aquest Congrés, de l’XIè Congrés del PSC, un congrés històric, doncs mai un Primer Secretari havia parlat davant del Secretario General del PSOE com ho va fer, ni mai un President de la Generalitat havia defensat Catalunya, la Catalunya real, tota, davant d’un President d’Espanya, com el passat dia 20 de juliol de 2008.
 
Recordem-ho els que vàrem tenir la sort de ser-hi, perquè potser un dia podrem explicar amb orgull als nostres néts, amb orgull de classe, que, emocionats, érem presents quan el company Primer Secretari del PSC, el Molt Honorable President de la Generalitat José Montilla va acabar el magistral discurs dient:
 
Companys, companyes!
 
A treballar per la Justícia Social,
 
per la Catalunya de tots
 
per l’Espanya federal!
 
Visca el Partit dels Socialistes de Catalunya!
 
Visca Catalunya!
 
Visca els treballadors!

Enviat per: AlbertDeusedes a les 14:04 | Enllaça | comments (2) |
politica

07/15/08

Ara que estem de crisi... (2)

No sé si és casualitat o no, m'agrada pensar que no, però els periodistes de CQC  van regalar al president Zapatero durant el congrés del PSOE el disc de Pink Floyd que il·lustra el nostre artícle "Ara que estem de crisi... " publicat el 6 de juny (jejeje).

Però anecdotes a part, crec que es comencen a definir clarament els termes d'aquesta crisi:

Primer: De crisi n'hi ha per temps, ben bé fins el 2010 (sent optimista fins a finals del primer semestre) tot i que els mitjans parlen de finals de 2009.

Segon: De moment no hem caigut en recessió, entenent recessió per dos trimestres consecutius de decreixement econòmic (professor Estapé), cosa que indica que el contagi de la crisi als altres sectors no ha estat immediat, serà lent i progressiu. Però serà.

Tercer: L'aixeta del crèdit s'ha esgotat, per aconseguir una hipoteca més val que aportis una bona entrada si no patiràs. El mercat immobiliari està totalment aturat, fins i tot l'habitatge de protecció oficial. Si a un banc ja li costa donar la hipoteca a una parella de classe mitjana creieu que li donarà a una persona sola de renda baixa? Per molt barato que sigui el pis, el risc d'impagament és insuportable pel banc.

Quart: Respecte a la política d'estalvi, és el moment de no fer cas al què et digui el dependent de La Caixa, encara que ells s'autoanomenin assessors financers. El què La Caixa no t'ofereixi és l'oferta interessant.

Cinquè: Era divertit veure com periodistes econòmics deien a inicis del 2007 que els valors de l'IBEX encara eren baratos. Tot just ara, comença a oferir oportunitats la renda variable. Però abans d'entrar al "trapo" si tens un comportament inversor m'esperaria a desembre 2008, si tens comportament especulador m'esperaria a ben entrat el 2009 (tot i que jo no recomanaré mai actituds especulatives, tant de bo tots s'arruinessin, no aporten res a l'economia).

Sisè: El petroli superarà ampliament els 200 dolars per barril (avui esta a aprox. 145). Cosa que implica el retorn d'una inflació galopant a la zona euro.

Setè: Cal entomar un nou model d'intervencionisme europeu en els mercats estratègics de l'economia, els hidrocarburs, l'energia i les telecomunicacions. No pot ser que les claus per sortir de la crisi estiguin en mans privades.

Vuitè: La inversió pública s'ha de centrar en aquelles infrastructures absolutament necessàries per crear creixement econòmic. Ja n'hi ha prou de provincianisme en la política d'infrastructures: Si a la MAT, Si a l'AVE Madrid Barcelona França, Si a rodalies, Si a l'aeroport, No a fer passejos maritims de poblets, No a fer l'AVE a provincies deshabitades, No a fer parcs temàtics, No a fer ponts sobre rius secs. Com diuen els comptables ortodoxos, la inversió no és més que despesa diferida a més d'un any, per tant s'ha de poder amortitzar econòmicament.

Novè: Si a les energies renovables i si a l'energia nuclear. La tecnologia nuclear ha avançat i avui genera menys residus que fa 25 anys.

Desè: Malauradament és impepinable que es crearan bosses d'atur, però no hem de caure en una falsa solidaritat i, en "ares" de mantenir llocs de treball renunciar a poder adquisitiu. Els llocs de treball es destruiran igualment i no depenen de la moderació salarial. Caldrà lluitar sindicalment per mantenir el poder adquisitiu dels que aconsegueixin mantenir el lloc de treball encara que siguin titllats d'insolidaris pels mitjans de dretes. En el manteniment d'un bon gruix de classe mitjana hi ha la sortida dels més desfavorits posteriorment.

 

Enviat per: joanriera a les 17:05 | Enllaça | comments (6) |
politica, economia

07/09/08

Freeze - Congelats!

Ara ja forma part de l'ideari global (en el sentit més ampli de la paraula) els retrats multitudinaris de persones despullades de l'Spencer Tunick.

És potser el Tunick el què més s'assembla als videos que poso a continuació, una performance global, els congelats, però és fins i tot una performance més valenta i complexa, però també amb un resultat plàstic i estètic superior.

Si més no, sorprenent i nou.

Gran Central NY

Oslo

 

Paris

London

Berlin

Enviat per: joanriera a les 02:55 | Enllaça | comments |
cultura

07/08/08

Una mica d'història de la JSC

Algú se'n recorda d'això? és tracta de l'entrada de la JSC a la xarxa, certament primer hi va haver un primer projecte del company Txiki a qui cal fer esment com a precursor, però aquest portal va ser la "puesta de largo" de la JSC a la xarxa. Estem parlant del 2001.

La imatge però és del 2002. Per fer-la gran fes clic sobre la imatge

portal JSC

I si remanem encara trobem una web encara més divertida, la primera web electoral de la JSC, de les autonòmiques de 1999 aviat en farà una dècada:

Campanya autonòmiques 99

Enviat per: joanriera a les 18:33 | Enllaça | comments (1) |
tecnologia, historia de la jsc, politica